Benvolguts lectors
Em fa feliç comunicar-vos la tercera edició del meu llibre “Recull de poemes i Cançons: sentir” posat per a la seva venda al portal editorial Bubok.
Properament serà publicada la novel·la Arxius Ocults i el llibre de relats “L’espill enmirallat” (titul provisional)
Anima’t a Adquirir-lo!! Clicka aquí: COMPRA DE “SENTIR”.
En l’ampit de la finestra es bolcava tota feliç observant el defora. Es mirava com els núvols pintaven de vermell, taronja i groc el sol mig adormit. I somreia. Enllà veia un mar tranquil, serè….un mar de carrers en silenci amb quatre vianants i un parell de cotxes matiners.
La ciutat costera dormia. Com dormia la seva princesa rere seu, entre els llençols de coloraines en aquell llit fugisser.
Tombà el cap per mirar-la, bé més aviat per admirar la seva bocabadant bellesa. I cada cop que ho feia, el món perdia forma, oblidava qualsevol cosa del seu voltant i sentia una invasió d’un sentiment que no podia descriure, d’un desig i una tendresa tant intensos que a voltes creia que el seu cos humà no resistiria.
Fins i tot ara, la bellesa natural d’aquell cel matiner perdia força al costat d’ella, dels seus ulls clucs, de la seva cara d’angel endormiscat, dels sotets a les galtes quan somreia, de cada expressió facial que feia mentre es passejava per qui sap quins somnis, pel seu bell somriure que li tornava l’alè cada cop que el compartia amb ella. I allà romania dolçament adormida. I allà va sentir l’impuls d’abraçar-la novament, de besar-la altre cop, de tenir-la un cop més entre els seus braços sentint la seva escalfor.
Feu un pas endavant i s’aturà. (…)
Fuga, fuga, fuga….dolça paraula que li produïa calma. Una calma passiva i fugissera perquè no sabia com fer-la seva malgrat la seva ment la coneixia amb escreix i es preguntava com podia aconseguir-la si ni tan sols tenia prou llibertat com per decidir buscar-la.
Havia tornat a anar a una d’aquelles entrevistes de feina que li omplia de papallones l’estómac i de focs d’artifici els ulls i la ment. Tenia l’esperança beneita de que aquell cop sí. Aquell cop, sí. Però de tornada a casa havia perdut el mot afirmatiu. (…)
Actualització de la pàgina Monòlegs- Relats i altres contes…(7)
“La vida perd sentit instant rere instant” li repetia el cervell al llarg del dia, i del dia a setmanes. La il·lusió naixia un dia i moria tres dies seguits i deixava pas al desconcertant i trist desconcert. Tenia l’anima plena de hematomes invisibles, blaus que li feien mal a cada pensament, frisança o desconcert que la movia.
No en tenia ganes, senzillament no en tenia de ganes, n’era conscient i això li feia por. Però no era prou valenta per a trencar amb el sentiment de la impotència i de lluitar, en feia temps que havia deixat de creure. Vivia perquè així ho volgué el destí aquell dia tan meravellós de la seva naixença…..(…)
Actualització de la pàgina Monòlegs - Relats i altres contes (…) -(6)-
T’escric aquesta carta….si ja se, ja se, que et provoca timidesa però se que en llegir-la hi veuràs tota la veritat que els meus ulls i les meves mans et relaten.
Aquesta nit me quedat bocabada mirant com dormies. I se m’escapa un somriure en recordar la teva carona dolça, innocent, tendre i indefensa. T’he fet un petó a la galta i t’has remogut tan delicadament que no he pogut evitar riure ben fluixet per a no despertar-te. I llavors t’he besat els llavis, suaus, terços, tendres i molsuts i me l’has tornat sota la teva endormiscada inconsciència que t’ha fet somriure breus instants. Com de present em tens amor? Si fins i tot el teu subconscient coneix la meva besada. I t’he tornat a besar a les parpelles,molt suament però amb tot el sentir que em sorgia irreprimible de dins. Tenies les galtones rosades, els ulls closos vessants de calma i la dolçor en cada centímetre dels teus llavis. I només he pogut observar-te i meravellar-me de tot el que ets per a mi.
Tenia el cos amarat de cansament després d’aquell intens dia de rodatge, però amor ni tan sols el múscul més cansat de tots els que comparteixen el meu cos es resistia a deixar de contemplar-te, de fruir de la visió dolça del teu rostre dormit. I finalment les parpelles han estat vençudes per la son, te fet un petó al front i me dormit sobre el teu pit…com cada nit.
Avui enyoraré, el teu tacte, la teva olor, la teva presència sota els meus llençols i a cada espai on em mogui…només fins demà….perquè demà et tornaré a abraçar.
T’estim no hi puc fer més.
Així estem. Sense ofici, si mes no, no suficientment valorat com per alimentar un estomac afamat i uns peus freds, ni benefici, més el de sentir el ridícul de córrer rere una papallona a qui es vol donar caça per a poder-la contemplar i eternament de ben a prop. Així estem.
Tenim aquella set saciada que ens ha esgotat però ens deixa amb el cor content. Això sí només uns brevíssims instants perquè irremeiablement altre cop torna la set, deixant pas novament al llit sec i esquerdat del riu assedegat que mai no veu acomplerta la funció per la qual ha nascut o creu que ha nascut: arribar a mar. I la qüestió és que seguim tenint aquella set malaguanyada que no recompensa, a posteriori, més que amb el sentir de sentir-se absurd per haver-la complagut amb fruits vaporosos i fugissers que no donaran aliment o si més no, no el que ara necessitem. O bé, ens sentim incapaços de calmar-la.
I tenim el temps…..el tic tac sagnant i desencoratjador que va filant el traçat del riu.
Així estem. Atrapats entre el no ofici i l’esclavitud de la necessitat de benefici. Vull dir, aquell que empeny el cos empíric. Sort en tenim que esperem i a voltes veiem satisfet el benefici eteri d’allò que ens il·lustra, ensenya, omple de saviesa i virtut,. Malgrat tot, és evident que això no és suficient en el nostre univers…i no ho podrà ser mai.
Així estem. Amb la necessitat impetuosa de fer evident aquesta situació, acceptar-la i valorar-la com a tal per a deixar enrere el patiment, el ridícul, l’absurd, el no-sentit, la insatisfacció, la lluita infructuosa, i abraçar amb l’acceptació, per fi, la plenitud del sentir que tot té sentit, fins nosaltres mateixos, en foragitar la necessitat d’atrapar la papallona dels deserts i cercar el benefici en els oasis ja establerts. Només així l’estomac estarà prou ple com per a que els somnis tornin a ser el que sempre han desitjat ser: substancies voladisses amb tantes formes com colors i tants colors com partícules d’aire, aigua i llum. Jo em rendeixo a aquesta gamma de colors i formes sens la pretensió de donar-hi ja caça.
Potser el desert ha cremat tots els meus papirs….i ara em cal recordar-los amb un somrís i mantenir-los estalvis i frescs sota el mantell d’allò eteri i important del cert: El cor i la ment.
Font eixuta….me sent talment una font eixuta a qui només li queda dret a anar degotant tristes gotes d’aigua que no poden, malgrat ho intenten, apaivagar la meva set. Però se que arribarà la pluja….sempre ha acabat tornant i farà rajar novament la transparència refrescant de les paraules aquoses.
Però mentrestant la darrera gota que conduirà a la darrera i aquesta a una altra, em recorden els últims rajolins que vaig fer córrer….què bonics…i quina llàstima que els últims més propers degoteig fossin sords i muts i no m’oferissin aquella cantarella tan dolça d’altres moments. Ara en resulten rònics, afònics, anacòrdics, atònics, discordants, talment un diapasó sense un la.
I les meves arrels d’argent i metall cerquen amb fam l’aigua etèria de les idees a profunditat coneguda i més enllà de la desconeguda. És l’esgotament….no és pas que no n’hi hagi, que les meves arrels són sàvies i saben on s’amaga la substancia tan preuada., és només la fatiga de tantes hores de brollar paraules i el seu inabastable dringar.
I aquesta font sap, que mentre ella sigui a prop, mentre la meva musa sigui al meu costat el meu diapasó sempre tindrà el seu la.
Mira! Mira…ara plou…plou de nou….!! Beneïdes, preuades i amoroses gotes d’or!! Ompliu les arques del meu brollador!!.
Ella segueix amb mi….al meu costat….i jo al seu.
Es mirava la seva bella Ariadna
Juganera donzella dels jardins de fruita
On de la terra brollava la dolçor més diàfana.
La contemplava llargament amb un somriure etern.
Alçava la mà al vent i sentia els seus cabells d´ eucaliptus i mel
Després,l´ acaronava tot sentit l´ aigua de la font lliscar a la seva pròpia pell.
I la contemplava
I li tornava el somriure juganer
cada cop que ella un
dels seus llavis tendres
li regalava.
El sol baixava regalimant taronja, maduixa i nata
I veié aquells colors en els cabells de la seva estimada.
Mentre s´ hora baixa l´ embolcallava.
Com cada vesprada, la donzella se li acostava
Li prenia la mà i d´ una taronja olorosa li en feia entrega
Senyal inequívoc de l´ amor que ambdós compartien.
En la seva mà sempre deixava com a penyora una fruita,
La brillantor vermellosa i saborosa d´ una maduixa fresca
Li somreia feliç en veure el rostre de la seva bella Ariadna il·luminar-se.
Però aquella vesprada, el sol no regalimà taronja, maduixa i nata
S´ hora baixa arribava sola i desemparada,
erma dels aromes de la xocolata i d´ aquelles rialles amoroses.
Pedres de sang, aigües fosques, oïdes esmorteïdes,
Vels de plom i ments ennegrides
Ultratjaren aquells somriures i extingiren la dolçor diàfana.
Mes diu la llegenda humana
Que en cada mos de fruita fresca
que hom fa en aquella contrada
Fa sentir els dringar de les rialles dolces
dels qui en estimar-se mai no moren.
Aquell somni gris…aquella por…aquella esperança.
Era un somni? O era real? Es mirà les mans emmanillades per un obscur i eteri bri d’ aire que la retenia en no se sap quin punt de l’espai. Tot era gris, semblaria buit però tenia la sensació angoixant d’estretor i d’espai massa ple. Es mirà els peus apressada per la incertesa en l’estat en el que se’ls podria trobar. Sorprenentment estaven intactes els podia moure….però aviat comprovà que era una falsa il·lusió. Provà de girar sobre si mateixa sobre el fred terra que ni tan sols podia definir com a tal, però els seus peus estaven immobilitzats.
Se sentia avergonyida per aquella situació, inútil i erma. A l’estomac se li regirava una sensació de rebuig sense aturador envers ella, envers aquella situació vergonyant que anava creixent a mida que s’adonava que no hi havia escapatòria. I com més provava d’ evitar-la, com més bregava per deslliurar-se’n més infame apareixia ella mateixa en els seus propis ulls. La única sortida li semblava acceptar aquella ignomínia i rendir-se a l’evidència. Va ser llavors quan les manilles grises insubstancials afluixaren la seva presa.
Actualització de la pàgina: Relats i altres contes.
Bé doncs ara em toca a mi…a veure….una mica amb retard….esper però que de totes formes pugui funcionar. Ostres és divertidíssim.
1. Jo, fa 10 anys enrera, Ho Déu meu!! M’he adonat que fa molt poquet vivia en la vintena primerenca!! Estudiava encara en el Conservatori (12anys hi vaig ser) i la meva dèria era seguir la carrera de Piano mentre ho combinava amb la feina a la TV de guionista i presentadora. Vaig donar la benvinguda a la meva nineta: la Viola. La nineta dels meus ulls…la que encara ho és. Època dura, de lluita constant i aferrissada per a la pròpia supervivència ….de pors i de recerca i troballa d’una mà amiga que em feu veure la llum que m’havien enfosquit.
2. Jo, 5 anys enrera, mmm…..l’any precedit al meu numero preferit…. . A aquella edat que sempre recordes, la que primer et be al cap perquè ha estat un canvi profund en la teva vida. Vaig anar a viure i acabar la carrera a UK. Un temps ple de d’ensenyances i de retrobament i redescobriment de jo mateixa.
Poc després coneixeria qui em trasbalsaria la meva vida insideout causant un caos, un dolor incommensurables, (el fruit seria el meu llibre de poesia) però alhora resultaria el renaixement i l’acceptació d’una nova Jo que m’acollonia però que em feia sentir més autèntica.
Ara,4 anys després, (després de tot el dolor causat i rebut) no ho canvio per res!!
3. Jo, fa un any, Enfonsada. 4 anys enfonsada. Però en fa un….em faltava la vida…..I de cop el secret d’una nova vida va arribar a mi i vaig ressuscitar amb un nou numero en el meu calendari de naixement. L’edat de crist…..la meravellosa edat de crist.
EL MEU PRIMER CURT!!!! Estava per arribar. Han tornat els projectes,la il·lusió i la llum. Sobretot la llum del ullets de la meva musa.
4. Ahir, (23 de novembre), He tingut entre els meus braços els ulls tendres del meu amor, he acaronat la seva pell, he volgut beure’m el seu dolor perquè no el patís. Li he vist aquell rostre tan bonic que malgrat la fatiga m’ha regalat bells somriures i dolces paraules amb la seva tendre veu. He sentit la nuesa de la seva pell en la meva, el seu cos en el meu i la seva infinita tendresa en a les meves parpelles,travessant-me amb força.
5. Avui, (24 de novembre), Per seguir amb el text pastel i embafador (ho sent però ha estat aixina ;-D i per Déu Gràcies! que és i serà així per molt de temps)M’he despertat amb la seva mà en la meva.
Durant la nit he sentit la seva inquietud i m’he desvetllat. Ha estat quelcom aliè al fet purament material de la incomoditat d’un malson….ha estat el seu sentir inquiet que m’ha desvetllat sentint-lo també dins meu. És curiós no és la primera vegada que succeeix. Simplement, desperta i desperto.
Ens mirem a l’unís, parlem, intercanviem carícies…paraules i ens tornem a dormir.
Un altre matí per a nosaltres…només per a nosaltres. Els seus ulls, el seu somriure, el seu tot.
I després el comiat…el terrible comiat que malgrat ser passatger, malgrat saber que és tan sols un estat provisional t’estreny el pulmons i et fa petit el cor. I per molt que proves d’emmascarar-ho amb besades breus saps que l’evidència de la separació és irrevocable.
Però demà…demà…tornarem a ser dues existències, l’una per l’altre.
6. Cançons, Ostima…complicat….a veure….Ulls verds (habanera)….Dels teus ulls una mirada (habanera)….Amor que tens ma vida….Un botet aquí….un botet allà….(cançó popular Mollarquina)…Love is a matter (Will Young)….Feel the rain….(Natasha Bedinfield). No matter (Lucy Silvas)
7. Cinc llocs per visitar? Mmm……la Vall fosca…. la Font Jordana d’Agullent (La Vall d’Albaida)…..Valldemosa (altre volta)…Arties (altre volta)….Brithon….Wolverhampton (again)…..Viena….París…..Les Castelles….Londres…..Canterbury…..Abalon.
8. Cinc joguines preferides! Un tren elèctric que mai no vaig tenir. El fort indi amb els seus cavalls i els seus indis. Barbie i les seves coses. La meva bicicleta que és deia Plata i feia del que havia de ser el meu amat cavall predestinat: el meu Vasallo. La granja de fusta. Les meves nines a qui els feia de mare.(Algunes però van patir la meva curiositat infantil i les vaig desmuntar per veure’n el seu funcionament…llàstima vaig acabant fent lletres jijij). El meu TELESCOPI!!!
9. Cinc coses que m’agrada menjar. Mira coincidim amb en Josep Manel…la PAELLA(de peix amb gambes i gambots)!! Les patates fregides o bullides. Les carxofes a la brasa. Els CANELONS!! Els Calçots amb Salsa!! He deixat el vici de la xocolata….l’he deixat…si si…l’he deixat….l’he deixat perquè ja era malaltís.
10. Cinc distribucions de GNU/Linux preferides??!! Ostres! A voure…..jo diria que….no…de fet….a veure….és que….ostres és complicat decidir-se per cinc perquè clar…. . Però no, no, si s’ha de fer, s’ha de fer: Cinc distribucions de GNU/Linux preferides… Cinc distribucions de GNU/Linux preferides …..Cinc distribucions de GNU/Linux preferides….
Perquè un N.P.I faria molt lleig no, de dir?
Puc afegir un de més…..bé…..
11. Pel·lícula preferida.
La meva pel·lícula de culte i referència: Encontres en la tercera fase. De l’Spielberg. La millor pel·lícula EVER!!!.
Vaja potser ja és massa tard però……Marc? Que tal si segueixes la cadena…..nu se pots canviar dates….pot ser divertit no trobes? ;-p
| dl. | dt. | dc. | dj. | dv. | ds. | dg. |
|---|---|---|---|---|---|---|
| « abr. | ||||||
| 1 | 2 | 3 | 4 | |||
| 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
| 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
| 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
| 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 | |
 | josepmanel a Nou llibre a la venda |
| josepmanel a Nova Finestra |
 | caterina a Nova Finestra |
 | jaumeduran a El la del meu diapasó….… |
| caterina a El la del meu diapasó….… |
