Em sentia sola, des d’aquell cinc de juny semblava que tot havia desaparegut i s’havia desfet deixant-me un buit fosc i desèrtic i dessolat,mort, que a voltes semblava immens però és el moment de refer la meva vida, de encaminar-la per fi com desitjo. Sento que la il·lusió embolcalla tots els meus sentits i el meu esperit fent-me sentir en el centre de mi mateixa. No tornaré a cercar pregant amor…Ara tinc clar que qui em vulgui al costat m’hi tindrà i qui no….no cercaré mai més l’ anar pregant És moment de ser egoista, pensar en la pròpia vida i exigir els meus drets. Sembla que com més dones menys respecte obtens.
Seia a cobert de la quilla del vaixell barat a la sorra d’una platja eterna sense mar. No tenia prou esma per preguntar-se què collons feia un vaixell en mig del desert i li era ben igual si ara, si més no, li donava aixopluc. Estava assedegat, esquinçat per tot arreu i els peus mig cremats però aquella carta antiga, de no sap qui, algú que s’havia perdut en el mateix desert que ell, l’acostava a un altre ésser humà encara que fos de forma virtual i la desesperació nimbava. “Quina excursió” pensava…quin parany li havia parat…les circumstàncies.
Seguí llegint…(…)
M’encanta com has sabut captar, a través de les paraules, el sentiment de solitud. Quantes vegades no hauré viscut aquest sentiment de voler ser una mica més egoísta. Supòs que ens ha passat a tots algun pic a la vida. I et sorprèn i et reconforta, encara que sigui virtualment, que hi hagi persones que es senten com tu, que en el fons no estan tan sol.
Magnífic post, Jordana!
Besades!!!
Que no ens falten els somnis, mai! Hi ha molts deserts que travessar…