Seguim aïllats. No hi ha res al nostre voltant. Hem començat a avançar pel que sembla una substància aquosa, és com si fos aigua però molt més pesant. Es esgotador caminar-hi, sento que no avancem més que uns centímetres a cada passa. Es tan feixuc i tot tant silenciós. M’han deixat sorda. Estic sorda, aïllada de la resta però em fan saber que hi són i que hi sóc.
Ja han caigut uns quants que no sabem on són i m’adono que en realitat camino sola. Hi ha algú al meu costat però no aconsegueixo a definir qui és i estic tant furiosa, tant cansada i tant espantada que malgrat li tinc la mà molt a prop…(…)
Jordana! M’alegro que després d’un temps una mica out amb el teu blog tornis de nou amb tanta força i amb un escrit dels teus sempre bell, profund i sentit, on és fàcil ficar-se dins la història.
Vull una crònica! 
Vindreu a estrenar també a sa roqueta??? Estaria molt bé, no? I jo a primera fila! 
Com et va això de fer de Hitchcock? No et dic de Woody Allen que sé que no t’agrada
A seguir així, encara que sigui de tant en tant.
Un beset!!!