Aquell que anomeneu Déu

Aquells arbres es van convertir de cop i volta en els guerrers pacífics del paradís.  El silenci em dugué fins ells i amb ells el silenci s’ompli de sons tant bells. Ocells, remor de fulles pel vent, el corre d’animals pel terra, el bellugueig juganer i curiós dels meus gossos. El més petit so el sentia. I tot prenia sentit. No m’havia mogut i era allí, en el mateix punt però dins del paradís. I sentia l’aire entrant pel meu nas vers els pulmons  i la panxa i els colors eren més brillants i la quietud i la calma m’omplien el ventre…bé de fet començava des d’allí i s’estenia per la resta del meu cos com si m’estengués per l’espai amplament i sentia vibrar amb força l’energia sota la meva pell. Sentia com aquesta energia bategava al ritme de la meva respiració i embolcallava el meu cos i cremava a les meves mans.  La podia tocar. Aquella energia era jo. I vaig acaronar l’energia de l’espai talment …o era ella la que jugava entre les meves mans? Era tant bell, tant amorós tot el que m’envoltava, tant calmat tant quiet i alhora tant ple de vida…Vaig connectar amb l’essència de la vida i una alegria immensa m’emvadi i vaig somriure tant i vaig riure feliç. I llavors ho vaig saber…som de la natura i la natura és nosaltres, per ella tenim identitat i en ella la trobem. I llavors meravellosament em vaig adonar que havia tornat a casa, la veritable casa de tot ésser i ens creat: L’essència de la vida. Era a casa, el meu esperit,és a dir jo, havia tornat a casa.

I no va ser un somni….ho vaig experimentar i ho segueixo fent…però…

Qui em creuria? Qui em creurà? Qui ho intentarà?

No ha estat un somni però qui em creuria si no?.  Me adonat que he estat molt molt afortunada. He experimentat quelcom que va més enllà de tot, de tot allò que podam reconèixer amb la ment i  sense necessitat d’ herbes, ni molt menys cap tipus de droga. Em cregau o no el meu estat alterat de consciencia no es devia a res que hagués ingerit, ni olorat, ni inoculat. I em se realment afortunada pel que se m’ha desvetllat…pel que he trobat i m’han deixat o millor dit m’he permès sentir. I és que…se que no em creureu o potser us vindran al cap milers de prejudicis però és que…és que jo…. he sentit l’univers, el cosmos en majúscules dins meu, tant immens, tant eteri, tant intens, tant d’amor, de calma de… fins que me sentit dissoldre i admeto que vaig tenir por però sóc feliç per haver-ho sentit.  I  no és res que es pugui definir, però ho intentaré….

He experimentat aquell que molts diuen Déu aquella  figura masculina que tot ho vigila i que castiga i perdona, que té uns dogmes i uns pecats…però creieu-me….aquest no és Déu….aquest Déu no existeix…”Déu” no és fe, és tb experiència no té dogmes mentals, no és masculí, no té regles estrictes per que no calen…quan coneixes la veritable essència d’allò diví no les necessites. Déu no és Déu és tant gran que no hi cap en un concepte humà, racional i dogmàtic ni religiós.  Aquest déu és femení (no vull dir dona!!) és bellesa, és amor, és creació i creativitat, és naixement i parir, és calma i quietud…és amor..un amor tant gran…una alegria tant exultant!! I és per arreu….en un arbre, una flor, un animal en tu i en jo…en un senyal de carretera…en un edifici…en el cel i els núvols …en una estrella en una meravellosa pedra…a les roques…a la vall i al cim de la muntanya….I tot aquest amor l’he viscut i no en un paper de pergamí, no en una catedral ni en una estàtua, no en un dogma de fe ni en un pecat…l’he viscut i he sentit com despertava, com veia realment el món real, he sentit tant d’amor de comprensió…i he entès la mort i el més important de tot…m’he trobat, he permès descobrir qui sóc i que pertanyo a quelcom molt més gran que la ment i que el món físic i que és, aquest últim qui em fa adonar de la meva condició divina, com ho és tot.

No creguis aquells que reneguen del cos i acusen amb pecats infernals…pq només coneixen la superficialitat del món i el control mitjançant la por i dogmes de fe.

Els pecats són simples guies que ens han estat entregades per a fer-nos la vida millor i més feliç no per a salvar el nostre lloc al paradís.  El paradís el duem al nostre esperit. Si et sents net i lliure per dins amb tu mateix faràs que els altres tb si sentin..duràs un somriure que provaran més somriures i el món anirà evolucionant.

He sentit que m’obria a la vida i és una sensació d’èxtasi, d’obertura, de calma absoluta, és com de cop restar en suspensió, flotant…tot es torna nítid i de cop el teu esperit ho entén tot.  Comprens el perquè de les coses, entens com d’important és ser pacient, quanta inconsciència i ego  que duem els humans a sobre i tots els judicis que abans et feies i fas perden absolut valor…pq descobreixes una veritat molt més real i és que tots, absolutament tots som el mateix, entens el veritable sentit del “ser germans”. És que entens el veritable sentit de la paraula de tantes “religions” incapaces de donar-li el sentit correcte i que només saben buscar manipulacions i pànic per a controlar.

L’essència de la vida, la gran energia no és MAI CONTROL és llibertat, respecte i amor. La gran energia no és excés ni descontrol ni anarquia. La gran energia és natura no artifici. La gran energia no és por ni temença. La gran energia no és aquell déu religiós és molt més. He d’admetre que per a mi va ser un cop difícil d’acceptar al principi però ara se que és cert i realment he de dir que moltes de les pors que em lligaven han desaparegut. Em sento lliure, per moltes cadenes ideològiques a que em volgau sotmetre. La gran energia NO és ment ni ideologia (això aquí escrit no és pas tractat si no simple experiència) La gran energia  és l’essència  d’on s’urgeix la vida és la vida en si mateixa.

Però qui em creurà?Qui no em jutjarà?

Si digués que he despertat momentàniament del somni aquest que és el món conceptual en el que vivim,qui em creurà?

Tant de bo en despertéssim tots…el món donaria un gir de 180graus.

Cada u té dret a cercar el seu camí vers allò al que estigui preparat per viure i acceptar.