Tot allò que ens afecta més enllà de la raó i que afecta a les nostres emocions i al nostre sentir.
No hi ha res com adonar-te de cop i volta, que somrius sense motiu aparent i que un remolí de papallones enèrgiques centrifugen tot volant dins teu només pel fet de recordar aquell somriure, aquella mirada, aquell gest, aquells ulls que no saps perquè un dia despertaren l´arc iris en tota tu en una conexió màgicament estranya, sorprenent i viva.
Em temo que arribarà un dia que deixaré de creure en els sentiments i començaré a pensar que responen únicament a la química, la matemàtica o la zoologia. La pregunta acaba sent: existeixen els sentiments si les proves et demostren que eren falsos?
Existeixen perquè qui sent existeix. Només pots estar segur de la existència dels propis sentiments la resta és un acte de fe que a vegades dona el seu fruit. És per això que els sentiments han de ser fruit de la generositat no del bescanvi.
Sóc partidaria de sentir perquè em fa feliç no per a que una altra exitència com jo, respongui afirmativament amb sentiments equitatius. Si en reb a bescanvi donaré per cert l´acte de fe….si no….em limitaré a no realitzar-ho per a no esperar l´inesperat parany.
Diuen que l´esperança i la fe mouen montanyes….i a vegades és cert.
Ànims. Salut i endavant.
“Gracias pero no, te lo agradezo mira niña pero no, yo ya logré dejarte a parte, no hago otra cosa qeu olbidarte. ”
Seria un bon començament per aquesta carta a tu que ara ja ets invisible en el meu cor.
Enyoro el que representaves….la filosofia….la metafísica….la lletra…la saviesa….la paraula…l´ amor infinit i incondicional que mai vas saber o no vas poder donar-me. No t’enyoro a tu….doncs vaig deixar de conèixer-te rere el dolor que em va infligir la teva traïció, el teu egoisme i la teva inconsciència.
Et vaig arribar a estimar…. . Aquell dia et vaig abraçar amb l´intensitat del qui creu haver trobat l´amor en l´altre….aquell dia vaig saber que mai no m’estimaries…la teva abraçada era buida i plena de luxúria… . Recordo que les llàgrimes m’esborraven el graons de l´escala de casa teva, mentre marxava sabent en secret el teu cruel secret. No era res més per tu que una llarga i grata experiència sexual que aquella nit s´ havia fet llum davant dels meus ulls i que jo havia decidit, amb sang al cor i a la mirada, apagar per sempre. Aquella seria la última vegada.
No se què em dolgué més si el teu desig de seguir amb tot allò o el dolor que em causaves sabent que me´l causaves. L’honestedat no va ser el teu fort…i sense ser-ho, em vas fer sentir com una puta en la carn i en l´esperit.
No ets més que la immaduresa que vol fingir ser coneixement mentre assedega la seva set amb la tendresa generosa i innocent de la saviesa enamorada.
Malgrat tot em tornares les ganes de viure en l’element que des la meva naixença sempre em donava vida: la saviesa del pensament i la paraula del cor escrit en lletra i acte.
No entenc encara com vaig poder caure en aquella trampa tan ben camuflada. Com pot, a vegades, la vida ser tan traïdora i enganyívola.
Mare meva! En aquest darrer comentari és com si haguessis explicat part d’una història que jo vaig viure fa un temps i com em vaig sentir! M’ha arribat al fons… Quin talent, Jordana!
Pensant en tu….. (Fragment poema: Miratge són els teus ulls.)
Tan de bo pogués deixar de pensar en tu.
En el teu somriure,
els teus ulls,
la teva veu.
Aquella carona d´ àngel nomes quan dorms.
Tan de bo pogués treure’m dels ulls el teu somriure….
Tan de bo pogués treure’m del cor els teus ulls verds…
Tan de bo pogués convèncer-me que no ets tu…
Tan de bo pogués convèncer-me que mai no sentiràs com jo ho sent.
I m´ algrat que tot això se,
somric en recordar-te,
somric en evocar- te
Evocar els moments que vam passar.
I malgrat tot, vull allunyar-me de tu, per no patir.
Per tenir ven propera la teva presència.
Per a poder oblidar-te sense dolor.
El que no em vaig atrevir a dir-te.
La vida és un desert ple de miratges. I què són els miratges? Quan veure el teu somriure cada dia és l´ oasi, amor.
Quan marxes és dolorós. Una sensació alienant com si de cop
m´ arranquessin quelcom i em quedés a la meitat. No si és
l´ estomac perquè no puc menjar no se si són els pulmons perquè em costa respirar no se si és el cor perquè no aconsegueixo romandre enlloc no se si és l´ ànima que fuig de mi, vers on ets tu. Només se que fa mal quan ja no hi ets.
Diuen que ningú és imprescindible però quan es viu una història amb tanta intensitat i l’altra no hi és, dóna la sensació de que això no és cert. Et falta l’aire, la llum…, tot. Però pens, que les absències no gaire llargues de vegades són necessaries per poder valorar i adonar-nos del que tenim. Fins i tot crec que aquests parèntesis ajuden a reforçar una mica les relacions per molt durs que siguin els dies sense aquella persona que estimam
Ei… m’estàs animant a crear un bloc personal a mi tb, Jordana!
En serio… ja et vaig dir un cop lo molt que em van agradar els textos de la teva pàgina web, i ara els del teu bloc.
No sé si és gaire correcte que digui això, però… saps què? la veritat és que sempre em fas sentir bé quan llegeixo els teus textos, ja siguin poesies o només comentaris, com el que ens has dedicat al bloc de Lake Weir. Malgrat la tristor que sovint desprenen, sempre tenen un punt de llum. O a mi m’ho sembla, al menys
Tant de bó estiguèssim en contacte més sovint…
-Marc
Els sentiments creixents van prenent cos a poc a poc en l’anatomia del nostre nou ésser vençut (més quan més vençut)a l’altre. Al desapareixer sobtadament ens deixen una geografia plena de monyons, d’extremitats fantasmals obligades només a dir adéu. I això fa mal…
Empallegós, si, però qui En fos Victima d’Amor!!
Entre flors, Vinyades, maragdes i punzelles camina la Amada.
En sentir una sEductora Veu es deturA i escolta….:
Dolça,tendra, ensucrada bona tarda, com tu!!
Maduixeta de sucre de menta en gelat de coco i cirereta ensucrada!!
Rosca del meu cargol!
Arteria del meu cor!!
Calma del meu caos!!
Placidesa del meu silenci!!
Alegria de la meva alegria!!
Foc de la meva Brasa!
Tapa de la meva olla!!
Tu…. .
Aix…amor… (Xiuxiueja ella mentre algú amb tendresa l’abraça….)
Tinc ganes de tenir-te….
i sentir-te a la pell…
i fondrem en tu novament.
Recordo una d’aquelles abraçades nues…
entre les flassades, a la matinada
i que càlida és la teva pell,amor , i com m’ampara!