Tot allò relatiu a la Filosofia i la Metafisica….més enllà de l´escenari on vivim…..el més enllà al que moltes vegades el món real ens acosta amb la seva enjeroglificada màgia.
Sobre Filosofia/Metafisica
La URI per a retornar aquesta entrada és: http://jordanayontney.wordpress.com/allo-incofessable/sobre-filosofiametafisica/trackback/
Realitat i escenari…
Has vist mai la realitat com un escenari on d´arrera hi havia quelcom més
que saps que hi és, que intueixes però no veus….encara? Estem inmersos i
perduts en un escenari?
A vegades m´espanta veure com feble i de real alhora és aquest escenari, aquesta esceneografia, aquesta obra que ens envolta i que ens manté aliens a la realitat real de darrera la porta, o la cortina o les cametes…o de l´escenari….
És com si rera l´escenari hi hagués un abisme preparat per a no ser vist per a qui no coneix l´existècia d´aquest teatre- platea que anomenem realitat-món.
No busco experiencia q jugui amb l´ existencia…per a mi l´existència és sagrada, intocable doncs és l´unica que ens deixa beure aquest abisme que podem transformar en paradís gràcies a ella i als ulls que ens presta.
No busco el sexe= 0 per que mai em farà tendir a infinit. I jo desitg la infinitesa per abastar allò concret de més enllà de l´escenari.
Quan ja no pots més…..
Cansada del xantatge emocional, cansada de carregar amb un compromís que no és meu durant anys. Cansada d´ obeir. Cansada de no saber què és viure lliurement. Cansada de no tenir vida pròpia i saber que mai no arribarà. Cansada de carregar amb una culpa aliena i imposada. Cansada de creure en la meva vida i caure sempre en els seus paranys. Cansada de no tenir dret a tenir raó. Cansada de ser sempre la culpable del dolor dels altres.
A vegades quan ens prenem la molèstia de comunicar-nos amb algú i escoltar, mentre ho fem, descobrim fets, circumstàncies, desitjos, pors i sentiments que a voltes poden semblar-nos alienants però que si intentem analitzar-los des del nostre punt de vista ens poden aportar innumerables històries cada una amb la seva saviesa. Recordo que en una d´aquelles converses algú em digué: “Certa vegada em vaig sorprendre a mi mateixa desitjant tenir 82 anys” Potser per allò de pensar que ja s´ acaba…? Quines circumstàncies poden fer que algú en la seva joventut desitgi renunciar-hi? Quan ja no esperes res, ni res de bo de la teva vida vora la trentena? Quant sents que la vida pròpia no existeix? Quan t´ adones que no saps què es viure…i viure-ho en llibertat i que no veus manera que això pugui canviar? Quan ets sents esclau/esclava dels paranys de la vida? Quant sents que a tot allò que desitjaves viure no hi tens dret? Qui pot dir el contrari si no el temps i la vida que galopa en contra d´ una mateixa.
Ets bruixa….Lluna.
Sóc davant el teu esclau. Observant-lo, ara que me´l mostres i el puc veure en tota la seva plenitud i en tota la seva immensitat. Murmura paraules que només entenc a ulls clucs i silencis que només sento amb les pupiles adormides. Tanco els ulls i l´escolto. Sento com em llepa,acaronant-me, els peus,els genolls, les cuixes,els malucs, el ventre…petoneja les meves mans amb sedosa i refrescant carícia….em rodeja els braços…em besa el pit i el coll i els cabells….. . I ja només sento el silenci de les seves entranyes bressolants. Ja sóc dins seu i ell dins meu…surant en les onades. I quants bells cants dialectals allà dins!
Obro els ulls i ets allà. Em mires. I la màgia em desborda. Ets tan bruixa encantadora! El teu esclau es retira, segueix murmurant-me però el camí de plata que em mostres m´ atrau encara més que aquell anar i venir dolç de paraules. I molt a prop sento les campanetes tocades pel ventijol dels vaixells amarats a la sorra. I respiro aquell meravellós só…però el camí platejat tintinejant em crida cada cop amb més curiositat. En quina màgica meravella misteriosa es converteix tot allò que il•lumines!
El sento aferrant-se com seda fresca als meus peus però segueixo el meu camí dibuixat a la sorra….miro enrera….el teu esclau…és tan bell, tan formós! I ets tan gelosa que me´l cobreixes amb un fi vel agrisat per a que no el vegi amb tanta nitidesa. Però ara encara és més misteriosament bell.Saps que fugiré en l´ horitzó de la seva essència cercant la meva si el continuo mirant.
Però…
Et miro als ulls. Ara et miro a tu. És el que volies no? I la teva llum em besa les pupiles. I veig la bellesa que t´ envolta, la llibertat dels teus braços i voldria beure tot el beuratge màgic que fas brollar per mi. I m´ entrego a la fluïdesa etèria del teu cel. I el teu esclau em parla i ara l´ entenc, li entenc cada paraula. I ara me n´ adono que voldria ser tan lliure com ell i com el teu cel. Voldria retrovar-me sembre en les onades vives del mar sentint-me lliure en l´inmensitat del cel.
Lluna ets bruixa, ho saps oi?
Qué maco el que has escrit. Què seria de les nostres nits sense la Lluna? Sense la seva llum reflexada en la mar? Preciós
Com desaparèixer sense passar pel tràngol de la mort?
Oh! Si pogués dormir!. Dormir acotxada pels llençols frescos del meu llit dins la negre nit amb potser un parell d´ estels per saber que encara hi pot haver llum. Però indefectiblement cada mati sona el despertador. Indefectiblement cada matí m’he de llevar.
Sempre hi ha aquells instants matiners en el que em sento feliç, breus instants perquè de cop torna el record de que no tinc ganes de fer res, ni vull fer res. No tinc ganes de moure’m, ni de viure sense sentit perquè he perdut aquell somni i tots i he despertat.
He despertat a aquesta vida tan fàcil de predir. Una vida tan antiga que encara arrossega la teoria del càstig per aprendre, oferint sempre allò que negues. I segueixo caminant a pas defallit perquè….perquè o sóc molt valenta o molt covarda. Erma ja d´ aquella confiança i de tota esperança motivadora.
Ja no puc romandre més temps inerta sobre el llit. Es fa tard i he d´ anar a treballar. La casa es desperta i no hi ha possibilitat de seguir dormida quan el moviment extern obliga.
El primer pas dolorós és desfer-se dels amorosos llençols. Un cop fet, espero nua sobre el llit donant-me, oferint-me cinc minuts per assumir l´ inevitable: el nou dia amb el mateix de sempre. I per fi els meus peus nus toquen novament l´ encantadorament fred terra de marbre. Una empenta i ja sóc fora, per respirar l´ aire fresc o càlid segons l´estació de l´any.
Desgana. Se que la vida em castigarà amb les conseqüències d´ aquesta reticència a viure i a viure el que em toca amb esportivitat. Així que de camí a la feina cerco aferrissadament, esgarrapant cada membrana, neurona i nervi del meu cervell un motiu per il•lusionar-me, per tenir ganes de fruir, de tastar i de conduir o més aviat deixar conduir la vida. Però com es pot tenir mandra de viure? Ni tan sols aconseguir allò que m´arrossega em calma.
A vegades el resultat el trob en un tres i no res….a vegades, però, he hagut de fer molt d´esforç.
Seré castigada, ho sé.
Qui no ha desitjat alguna vegada fugir, lluny, lluny fins a desaparèixer d´aquesta vida que a voltes és càstig, per on caminem amb por pels propi actes, fets, dits i pensaments. Amoïnats sempre pels propi desitjos i atemorits sempre per les pròpies frustracions. Entregats als vents i tempestes d´ un cel que potser no vols i que no et plau ni complau del tot, un cel per on no desitges seguir volant. Obligats a viure immersos en aquest món, en aquest estil de vida, de pensament, de creença….
I de cop, mentre penso, la calculadora i la font d´ aigua i el pom de flors i un clip s´ han posat a parlar. Perquè sempre passen aquestes coses quan estàs sol i ningú més no hi ha com a testimoni?
I xerren i em diuen que només hi ha dues sortides: acceptar o morir lentament. La mort no és una sortida vàlida, això ho se.
- Si acceptes veuràs de tant en tant el sol il•luminant la carena. – em diu la font d´ aigua amb aquell degoteig silenciosament encantador. (em sona a cançó,penso jo)
- I si no?
- Et condemnes a la fosca solitud. – em salta la calculadora. I qui li haurà dit res a aquesta? Clar que per ella dos i dos sempre són quatre.
- Tu esculls. – només faltava que el clip em parlés.
- Potser és la solitud el que mereixo o decideixo que mereixo. – els engego empipada.
- Facis el que facis romandràs sola. – no se pas si la resposta del pom de flors era massa encertada….potser ho deia com a revenja per la meva falta de responsabilitat. Havia oblidat regar-la aquell matí.
- Vivim. Alguns, per desgràcia, sobreviuen. – ressaltà novament el pom de flors. Oh! Sí, sí estava molesta amb mi, era evident.
És això doncs la vida? Kilòmetre rere kilòmetre i anant fent…pim…pam….i ja està? Fins que el camí digui fins aquí he arribat. Doncs aixina farem. Ningú no va dir que seria fàcil i lluitar en contra és inútil i esgotador. I juro per Déu que ja em fan mal el peus.
Em rendeixo. Davant meu la calculadora, el clip la font d´ aigua i el pom de flors em miren vencedors i desafiant. Ofereixo les meves mans per a permetre que les manilles encaixin bé. I de cop entra un client.. I evidentment la calculadora el clip la font i el pom callen com a putes deixant-me per sonada i emmanillada.
No és ni serà mai tan fàcil. És impossible desaparèixer sense haver de donar explicacions i mai no desapareixes del tot. Perquè? Tens obligacions per les que respondre, tens respostes per donar, has d´ entregar la cara pels teus actes dits i fets, has d´ acceptar el propis errors i aprendre a dir que no. Rebaixar el teu ego i demanar disculpes, ser humil i acceptar-les, perdonar i oblidar si cal.
Però sobretot tens una penyora i una obligació amb la vida i amb els altres. Has de tornar el regal que t´ han fet, tan si vols com si no. O lluites o mors. I si entres, entres en el joc i has d´ acceptar les seves regles, encara que les trobem buides, sense sentit, només perquè la vida obliga i després se’t riu a la cara quan et diu escull entre l´ abisme o el camí. Esper però no se l´ eina que teixeix la xarxa perquè no seria bona eina, ni bona persona ni bona mare.
Desaparèixer és el miratge breu, molt breu, brevíssim de l´ oasi de l´ escapatòria perquè és impossible fugir d´ un mateix i per sort la vida sempre tindrà la paella pel mànec.
Amb tot….no tinc ganes de tornar a casa.
Sitja fosca on em trob ara.
Si em pregunteu si sóc feliç, no, no ho sóc. Suposo que hauria de ser feliç amb la meva vida com molta gent però sóc d´aquella part de la gent que no se sent bé ni satisfeta amb la seva vida…i jo em pregunto? Com ho fan per canviar-la? Tothom diu si no t´agrada la teva vida canvia-la. But is it so easy? És aixina de fàcil? Canviar-la i llestos? Te diuen busca una sortida i d´on trec jo una sortida quan no la veig mi tan sols se si tinc ganes de cercar-la? El pitjor és quan et miren i et confirmen: Trobaràs una sortida tard o d´hora. Però és com dir que algú se n´ ensurtirà de quelcom….se n´ ensurt fins el dia que deixa de fer-ho.
Jo ja no confio en la meva vida. Voldria però no puc, quan un fi raig de llum entra per la finestra del meu cervell no triga en aparèixer l´ ombra del núvol de tempesta. I tot queda reduït i a les fosques fins a desapareixer.
Quina enveja tenir plans i il•lusió per a dur-los a terme……on ha anat a parar els meus? La meva vida? Les meves ganes per viure-la?. I d´ on les trec?
La bellesa ombrívola dels teus escrits em produeix un neguit inexplicable. No sé com es canvia de vida. Sé que pots estar avarat al bell mig d’una llacuna, esperant que torne a bufar el vent, amb l’única esperança de retrobar el camí de tornada. Perquè tot passa, tot. La vida és també renovació. És cíclica. El que hui és calma, demà és tempesta. Tard o prompte tornem al punt de sortida. I en aqueix punt la llum no és mai la mateixa. Sempre eixim renovats.
No em digau….més mentides no, si us plau…. .
I no em digau que a la vida sempre s´ aconsegueix fer allò que hom realment desitja…..perquè jo estic fent allò que en l´ infantesa em vaig jurar no fer mai.
No em digau, que la vida és com hom vol que siga…perquè és ella qui controla, obliga i domina.
I no em digau que el talent i l´ esforç sempre tenen la seva recompensa….No m´ho digau. No és cert si no engany.
No em digau que la vida és bellesa….doncs pesen més el dolor, la mort i la crueltat que per ella s´ hi passeja. Cal que en siga més de concreta?
I no em digau que la meva vida em pertany doncs sabeu la gran fal•làcia que amaguen aquestes paraules.
No esmentau la llibertat…perquè en desconeixeu la seva realitat. No em metiu amb allò que, a ulls clucs, desconeixeu.
No m´ ho digau, si us plau, perquè la mentida a un infant és frustrant i fa més mal que mil dagues juntes.
No en condemnem més, dínfants innnocents, als nostres propis somnis assasins.
Llibertat?
La llibertat no existeix quan la vida t´obliga a viure d´una determinada manera sense tenir en compte els teus desitjos. La vida escull el teu propi camí.
M´agradaria poder ser l´actriu principal d´ aquesta meva vida que se suposa és meva….però a hores d´ara dubte que ho siga del tot. Simplement fa el que vol sens ni tant sols consultar-me. Què hi farem. Aquesta és la llibertat humana……I avui en dia ni el “libre albedrio” existeix perquè no tohom té dret a estimar i ser estimat en aquesta nostra societat de la disfressa.
Trucada burleta.
I pretens que t´ aplaudeixi? Pretens que canviï d´ opinió amb el que ofereixes ara? Tu el que ets és un mal parit!! Destí, que m´ ofereixes quelcom que no puc acceptar, que saps que no podré acceptar, però ho fas. M´ ho ofereixes només per a rentar-te les mans i fer la bona cara. No! La responsabilitat no és meva quan no em dones més sortida que la que TU esculls fent veure que sóc jo la que ho escull. Te’n rius de mi, tot el temps, ho frueixes? Esper que si…..mal parit….esper que si, si més no que algú rigui d ´aquesta situació no?. La vida és risc? Ves-te’n a la merda!!
Què més em tens preparat?
Cansanci, ull vermells i inflats, gotes d´aigüa salades.
Estic cansada de seguir lluitant sense veure un mínim de fruit….un senyal que em digui que estic en el camí correcte perquè el que em diu el meu interior ja no val, el que el meu interior m´ ensenyava en imatges cerebrals, no dona resposta i va perdent força a cada pas. Estic cansada. Esgotada. He vist el passat….i he vist una de les claus del meu fracàs i he vist una de les ancores que em manté lligada, per sempre.
I he vist el meu futur i encara era molt pitjor, més esclava encara, amb menys oportunitats que ara. Potser no és massa tard per seguir el camí imposat i poder fugir.
Ja no puc més. Avui, ja no puc més. Em rendeixo, és inutil anar a contracorrent.
I demà, demà serà un any més de fracàs professional i sentimental. Que caldrà celebrar per ser viva encara. I ja en duré 33 de caminats en aquest món….i els que bonament vinguin oi?
Vida…..la meva vida?
La meva vida havia de ser un altra….la meva vida havia de ser d´una altra manera.
Però ja no m´importa. Ja no la vull. Perquè voler-la em mata dia dia un poc més.
Ella va guanyant territori….i jo no hi puc fer més que consumir les meves ganes i deixar-me anar per la corrent.
Realment….ja no en tinc de ganes i ja no puc més.
Tiro la tovallola i les estovalles si convé.
RENDICIÓ: …..
Des la meva naixença que sent que aquesta vida que m´ han donat no em pertany. Està a mercè d´ algú o d´ alguna cosa més fort o més forta que jo. Cada cop que he volgut agafar-ne les regnes he fet mal a algú o me n´ han fet a mi.
Ja no crec en res, ni en ningú….i el pitjor de tot és que en qui menys crec a hores d´ara, és en mi mateixa. Em miro, miro el que sóc i el que faig i m´ adono que en realitat no sóc qui creia, ni tinc la força que creia ni el poder ni el talent ni res. Tot acaba sent un engany. I és que d´ aquest engany ja no en vull fer res….ara,ja .
La meva llibertat com la de tots sempre està subjecta a les directrius primer familiars i després socials.
No prenc aquesta decisió lliurement…la vida me la fa prendre.
Em sento lligada de peus i mans és com si la meva vida prengués decisions sense tenir-me en compte, ella va tota sola…no em necessita per res.
D´ acord doncs….estic a les teves mans, fes de mi el que creguis més convenient. Vida, destí o fat ja no penso resistir-me més….deixo la meva vida i la meva voluntat per seguir el camí que tu hagis escollit per a mi encara que la ràbia em rosegui les entranyes, l´ impotència em matí l`anima i el dolor em foradi el cor. Encara que molt dins meu cregui que tot plegat és un error que la meva vida havia de ser meva i havia de ser una altre.
Ho vaig cridà al quatre vens i ningú no em va creure.
Però a qui li importa? I què importa ja.
Un nou camí imposat acaba d´ obrir les seves portes per a engolir-me….ja no hi ha passa enrere ni altre camí amb possibilitats de ser encetat.
No em canteu les meravelles de la vida….quan la vida es fonementa en la rendició a cada pas d´allò que dona empenta a la nostra ànima per prendre altres camins en altres contrades no desitjades. No tohom té dret a una altra cosa.
Només em pregunto perquè jo no tinc dret? Perquè no tinc dret a fer tot allò que em fa sentir autèntica? Perquè no puc estimar a aquella que m´omple l´ànima i el cos i l´aura i tot? Perquè? Perquè?
Preguntes dins la Foscor….
I com evito la foscor si no és que m´ envolti si no que la duc dins? Digue´m infantil però costa renunciar a certes coses que volies i encara vols. I em nego, em nego en rotund a confiar novament, a desitjar novament, a creure novament a somiar novament per recollir novament l´ engany, la mentida, la traïció. Tu saps com costa lluitar contra el que duus dins? Acceptar que allò que creies és fals? I a més acceptar un altre camí que no vols?
I…tornar a creure m´ assegura poder tocar el somni fet realitat? No, mentre així no sigui, mentre el que em doni torni a ser fracàs….no, preferisc preservar el meu cor de tot això. No.
Tu saps que és tenir la sensació d´ estar lluitant una lluita que no és la teva? Que no la vols? Que tu vols un altre tipus de lluita?
Suposo que hi ha xarxes que no es poden trencar ni canviar ni alterar. Em sento atrapada i obligada a seguir un patró que no vull. És inútil lluitar contra ell. I la temptació de seguir-lo per a deixar de lluitar tant ferrissadament i poder descansar em tiba massa com per no acceptar la derrota.
No hi ha ningú que pugui respondre a aquestes preguntes…..ningú. Segueixo tan sola, confosa i perduda com sempre.
Somio…..
Tot i així…a vegades hi somio…. somio en el que podria ser la meva vida….i és dolç i lluminós….però dura poc.