Novel·la “Doble vida” Sinopsi

“Dhara no podia fer més que intentar sobreviure. Ningú no ho va saber fins que acabà torturada i marcada pels esdeveniments. Només una mà, la seva pròpia i el sentiment honest d’algu proper a ella, podien treure-la d’aquell forat.” Aquesta fou la sinopsi que escrigué la protagonista pel seu bestseller mentre que la seva pròpia deia

“Quan la teva vida es doble en contra de la teva voluntat i una tercera s’hi afegeix invadint amb armes invisibles les fronteres de la dignitat de la pròpia condició humana ferint greument el cor, la ment i el sentiment“

Una guionista relata amb estranya exactitud i realisme la vida de…. Dhara. Una desconeguda amb qui topa davant d’un mirall i amb qui s’haurà de veure les cares en un futur no molt llunyà.

Diari: abans de la tornada solar

Seguim aïllats. No hi ha res al nostre voltant. Hem començat a avançar pel que sembla una substància aquosa, és com si fos aigua però molt més pesant. Es esgotador caminar-hi, sento que no avancem més que uns centímetres a cada passa. Es tan feixuc i tot tant silenciós. M’han deixat sorda. Estic sorda, aïllada de la resta però em fan saber que hi són i que hi sóc.

Ja han caigut uns quants que no sabem on són i m’adono que en realitat camino sola. Hi ha algú al meu costat però no aconsegueixo a definir qui és i estic tant furiosa, tant cansada i tant espantada que malgrat li tinc la mà molt a prop…(…)

Actualització Pàgina Relats i Altres Contes. (nº 10)

Com l’aigua de desert.

Em sentia sola, des d’aquell cinc de juny semblava que tot havia desaparegut i s’havia desfet deixant-me un buit fosc i desèrtic i dessolat,mort, que a voltes semblava immens però és el moment de refer la meva vida, de encaminar-la per fi com desitjo. Sento que la il·lusió embolcalla tots els meus sentits i el meu esperit fent-me sentir en el centre de mi mateixa. No tornaré a cercar pregant amor…Ara tinc clar que qui em vulgui al costat m’hi tindrà i qui no….no cercaré mai més l’ anar pregant És moment de ser egoista, pensar en la pròpia vida i exigir els meus drets. Sembla que com més dones menys respecte obtens.

Seia a cobert de la quilla del vaixell barat a la sorra d’una platja eterna sense mar. No tenia prou esma per preguntar-se què collons feia un vaixell en mig del desert i li era ben igual si ara, si més no, li donava aixopluc. Estava assedegat, esquinçat per tot arreu i els peus mig cremats però aquella carta antiga, de no sap qui, algú que s’havia perdut en el mateix desert que ell, l’acostava a un altre ésser humà encara que fos de forma virtual i la desesperació nimbava. “Quina excursió” pensava…quin parany li havia parat…les circumstàncies.

Seguí llegint…(…)

Actulització pàgina Relats i altres contes. (nº 9)

Nova Finestra

En l’ampit de la finestra es bolcava tota feliç observant el defora. Es mirava com els núvols pintaven de vermell, taronja i groc el sol mig adormit. I somreia. Enllà veia un mar tranquil, serè….un mar de carrers en silenci amb quatre vianants i un parell de cotxes matiners.

La ciutat costera dormia. Com dormia la seva princesa rere seu, entre els llençols de coloraines en aquell llit fugisser.

Tombà el cap per mirar-la, bé més aviat per admirar la seva bocabadant bellesa. I cada cop que ho feia, el món perdia forma, oblidava qualsevol cosa del seu voltant i sentia una invasió d’un sentiment que no podia descriure, d’un desig i una tendresa tant intensos que a voltes creia que el seu cos humà no resistiria.

Fins i tot ara, la bellesa natural d’aquell cel matiner perdia força al costat d’ella, dels seus ulls clucs, de la seva cara d’angel endormiscat, dels sotets a les galtes quan somreia, de cada expressió facial que feia mentre es passejava per qui sap quins somnis, pel seu bell somriure que li tornava l’alè cada cop que el compartia amb ella. I allà romania dolçament adormida. I allà va sentir l’impuls d’abraçar-la novament, de besar-la altre cop, de tenir-la un cop més entre els seus braços sentint la seva escalfor.

Feu un pas endavant i s’aturà. (…)

Actualització de la pàgina Relats i altres contes -(8)-

L’últim ungüent: Fuga

Fuga, fuga, fuga….dolça paraula que li produïa calma. Una calma passiva i fugissera perquè no sabia com fer-la seva malgrat la seva ment la coneixia amb escreix i es preguntava com podia aconseguir-la si ni tan sols tenia prou llibertat com per decidir buscar-la.

Havia tornat a anar a una d’aquelles entrevistes de feina que li omplia de papallones l’estómac i de focs d’artifici els ulls i la ment. Tenia l’esperança beneita de que aquell cop sí. Aquell cop, sí. Però de tornada a casa havia perdut el mot afirmatiu. (…)

Actualització de la pàgina Monòlegs- Relats i altres contes…(7)

L’últim ungüent: Preludi.

“La vida perd sentit instant rere instant” li repetia el cervell al llarg del dia, i del dia a setmanes. La il·lusió naixia un dia i moria tres dies seguits i deixava pas al desconcertant i trist desconcert. Tenia l’anima plena de hematomes invisibles, blaus que li feien mal a cada pensament, frisança o desconcert que la movia.

No en tenia ganes, senzillament no en tenia de ganes, n’era conscient i això li feia por. Però no era prou valenta per a trencar amb el sentiment de la impotència i de lluitar, en feia temps que havia deixat de creure. Vivia perquè així ho volgué el destí aquell dia tan meravellós de la seva naixença…..(…)

Actualització de la pàgina Monòlegs – Relats i altres contes (…) -(6)-

Sense ofici ni benefici…..o el desfici del benefici fictici.

Així estem. Sense ofici, si mes no, no suficientment valorat com per alimentar un estomac afamat i uns peus freds, ni benefici, més el de sentir el ridícul de córrer rere una papallona a qui es vol donar caça per a poder-la contemplar i eternament de ben a prop. Així estem.

 

Tenim aquella set saciada que ens ha esgotat però ens deixa amb el cor content. Això sí només uns brevíssims instants perquè irremeiablement altre cop torna la set, deixant pas novament al llit sec i esquerdat del riu assedegat que mai no veu acomplerta la funció per la qual ha nascut o creu que ha nascut: arribar a mar. I la qüestió és que seguim tenint aquella set malaguanyada que no recompensa, a posteriori, més que amb el sentir de sentir-se absurd per haver-la complagut amb fruits vaporosos i fugissers que no donaran aliment o si més no, no el que ara necessitem. O bé, ens sentim incapaços de calmar-la.

 

I tenim el temps…..el tic tac sagnant i desencoratjador que va filant el traçat del riu.

 

Així estem. Atrapats entre el no ofici i l’esclavitud de la necessitat de benefici. Vull dir, aquell que empeny el cos empíric. Sort en tenim que esperem i a voltes veiem satisfet el benefici eteri d’allò que ens il·lustra, ensenya, omple de saviesa i virtut,. Malgrat tot, és evident que això no és suficient en el nostre univers…i no ho podrà ser mai.

 

Així estem. Amb la necessitat impetuosa de fer evident aquesta situació, acceptar-la i valorar-la com a tal per a deixar enrere el patiment, el ridícul, l’absurd, el no-sentit, la insatisfacció, la lluita infructuosa, i abraçar amb l’acceptació, per fi, la plenitud del sentir que tot té sentit, fins nosaltres mateixos, en foragitar la necessitat d’atrapar la papallona dels deserts i cercar el benefici en els oasis ja establerts. Només així l’estomac estarà prou ple com per a que els somnis tornin a ser el que sempre han desitjat ser: substancies voladisses amb tantes formes com colors i tants colors com partícules d’aire, aigua i llum. Jo em rendeixo a aquesta gamma de colors i formes sens la pretensió de donar-hi ja caça.

 

Potser el desert ha cremat tots els meus papirs….i ara em cal recordar-los amb un somrís i mantenir-los estalvis i frescs sota el mantell d’allò eteri i important del cert: El cor i la ment.

Llegenda….Ariadna.

Es mirava la seva bella Ariadna

Juganera donzella dels jardins de fruita

On de la terra brollava la dolçor més diàfana.

 

La contemplava llargament amb un somriure etern.

Alçava la mà al vent i sentia els seus cabells d´ eucaliptus i mel

Després,l´ acaronava tot sentit l´ aigua de la font lliscar a la seva pròpia pell.

 

 

I la contemplava

I li tornava el somriure juganer

cada cop que ella un

dels seus llavis tendres

li regalava.

 

 

El sol baixava regalimant taronja, maduixa i nata

I veié aquells colors en els cabells de la seva estimada.

Mentre s´ hora baixa l´ embolcallava.

 

 

Com cada vesprada, la donzella se li acostava

Li prenia la mà i d´ una taronja olorosa li en feia entrega

Senyal inequívoc de l´ amor que ambdós compartien.

 

 

En la seva mà sempre deixava com a penyora una fruita,

La brillantor vermellosa i saborosa d´ una maduixa fresca

Li somreia feliç en veure el rostre de la seva bella Ariadna il·luminar-se.

 

 

Però aquella vesprada, el sol no regalimà taronja, maduixa i nata

S´ hora baixa arribava sola i desemparada,

erma dels aromes de la xocolata i d´ aquelles rialles amoroses.

 

 

Pedres de sang, aigües fosques, oïdes esmorteïdes,

Vels de plom i ments ennegrides

Ultratjaren aquells somriures i extingiren la dolçor diàfana.

 

 

 

Mes diu la llegenda humana

Que en cada mos de fruita fresca

que hom fa en aquella contrada

Fa sentir els dringar de les rialles dolces

dels qui en estimar-se mai no moren.

Aquell somni gris…aquella por…aquella esperança.

Aquell somni gris…aquella por…aquella esperança.

Era un somni? O era real? Es mirà les mans emmanillades per un obscur i eteri bri d’ aire que la retenia en no se sap quin punt de l’espai. Tot era gris, semblaria buit però tenia la sensació angoixant d’estretor i d’espai massa ple. Es mirà els peus apressada per la incertesa en l’estat en el que se’ls podria trobar. Sorprenentment estaven intactes els podia moure….però aviat comprovà que era una falsa il·lusió. Provà de girar sobre si mateixa sobre el fred terra que ni tan sols podia definir com a tal, però els seus peus estaven immobilitzats.

Se sentia avergonyida per aquella situació, inútil i erma. A l’estomac se li regirava una sensació de rebuig sense aturador envers ella, envers aquella situació vergonyant que anava creixent a mida que s’adonava que no hi havia escapatòria. I com més provava d’ evitar-la, com més bregava per deslliurar-se’n més infame apareixia ella mateixa en els seus propis ulls. La única sortida li semblava acceptar aquella ignomínia i rendir-se a l’evidència. Va ser llavors quan les manilles grises insubstancials afluixaren la seva presa.

 

Actualització de la pàgina: Relats i altres contes.

Foc i Xocolata

Arties, Vall d’Aran. Dijous 17:30pm. Ple hivern.

Es mira la gran llar de foc de la sala de fusta de la cabana on mai hauria cregut poder arribar a viure el que va viure. La observa, i un somriure intens li emmarca la dolçor dels seus ulls. Tants records.

Es dirigeix cap a la xemeneia i acarona suaument el fred marbre blau. Es tomba i la veu allà,rere seu.

Somreia juganera amb una tassa de xocolata calenta i una flassada que la cobria delicadament preservant-la del fred d’aquella tarda de neu. (…)

(…)

Actualització de la pàgina “Relats i Altres contes….”.