PROPIETARIS HOMELESS Sensesostre owners.
Déu existeix…..els jutges no, ni les assistents socials….Déu treballa les 24h del dia les lleis….les lleis només 12h. I els ocupes les treballen totes perquè són com déus, són a tot arreu però no els veus fins que et rebenten les portes de casa teva autoproclamant-se l´ Esperit Sant que habita en totes les cases. I a tu et toca callar per allò de que “con la iglesia hemos topao”. I com sempre, Déu i l´ esglèsia i els non-judges de les lleis pro-antisistema no es posen d´ acord i el pobre a qui li toca perdre és a tu que pagues a tot Cesar en nom d´hisenda.
Però Déu existeix. Existeix perquè t´ envia un àngel que t´ avisa que has de canviar el pany de la porta rebentada que ha deixat de ser teva però que has de pagar…per llei. I tu que, jove d´ esperit com ets, ateu d´ església i creient de llei avises a l´ exèrcit angelical de boines vermelles, i que bonics i boniques són….i que bons que estan el nous….aquells uniformes……. i es que això que l´ autoritat et parli en Català aquell deix.. em posa…..però no desviem el tema…no desviem el tema… .
Arribes a la casa, no ja de déu, ni teva, si no posseïda per l´ esperit aquell poltergeistic que et fa sentir veus, corredisses, cops, mobles arrossegats i que ha tapiat les portes i finestres amb màgia negra. No pots entrar….si entres l´has cagada…perquè ni Harry el Porter t´hi podrà treure….de la garjola, vull dir de la garjola on t´hi fotrà les lleis….bé quan treballin…perquè a partir de les 21h vespre 21:30 ja no hi treballen. I els jutges i assistens a aquelles hores perden la màgia i es converteixen en arbre. Estaquirots. Però penses que no tot està perdut…..hi ha aquells mossos i aquelles mosses tan … destres. Super dones i super homes molt….destres però perseguits per una mà negre amb intencions potser un pèl unionistes.
I tu allà davant la façana, esperant…esperant….una mica nerviosa….amb gana….amb molta gana i d´una mala ostia. I penses, s´ estaràn menjant el meu puré de patata? I crides “Eh!!! Que el puré de patata és meu i m´ ha costat hores fer-lo, cullons!” Aquell cullons que és tan català,tan nostre, és a dir foc d´ encenalls.. I de cop sents com una embranzida, no? uns braços et rodegen llençant-ne a l´ interior del pis d´ abaix, l´ únic que s´ ha lliurat del mal esperit aquell. I et fan callar. “Tsss…m´ antinguis oculta. Els ocupes es podrien sentir violentats” . Violentats. Pobre gent. Ha sobre que no volen molestar a la família i per això posseeixen territori enemic en nocturnitat, amb el perill que això comporta, s´ han de sentir violentats? No…home…lleig. Caram quina falta de civisme per part meva.
Així et veus juntament amb els companys de pis, amb pixera nerviosa, oculta ente les ombres, en silenci., en nocturnitat, com una invasora, com una pantera negre assetjant les seves víctimes….
I resulta que tu tenies el pa calent al forn i aquella gent diu que feia tres mesos que el feia. Ara si que vols sang calenta! O és la teva que bull?
Com la d´ aquell mosso tan ben plantat, per ser correcte en l´ expressió, i et pregunta amb veu murmurosa “Segur que es seva aquesta casa? No s´ haurà confós de numero?” I tu que li jures que havies posat el teu nom a la casa en alguna rajoleta per a justificar que aquell palau diví et pertany.
I Déu, aquell que si existeix, que s´ ho mira tot des de ben amunt. Incrèdul. No pot creure com les seves meravelloses criatures han esdevingut tan capfluixes. (diccionari nens que sempre va be saber paraules noves).
Total, que ja no tens on pixar. Bé, si, a la caserna, perquè te diuen que en el millor dels casos si reivindiques que la porta es teva et tocarà passar una nit al paradís dels uniformes. Mmm….no es mala idea si puc escollir qui ve dins de l´ uniforme.
I passen hores, i tu i els teus companys de pis en l´ obscuritat del pis d´ abaix. Amagats, ocults….gelats…sentint sorolls, mobles que es mouen,corredisses de nens, i boines vermelles amunt i avall. …i…pixera nerviosa.
De cop un cop sec. Silenci.
Tots mirem com marmotes desconcertades cap al sostre, immòbils, aspectants…no han de saber que hi som…
Res.
Continua el poltergeist. I et diuen que no hi poden fer res fins demà…o passat….quan els jutges i la assistència social recuperin la seva forma habitual. Que clar, pobre gent la de dins a aquelles hores intempestives de la nit…Vaja, que haurem de marxar d´ hotel per voler fer obres en el pis. I que si no poden convèncer els angelets de dins, que anem fent canvis de papers o treien papers per convèncer els de dins.
I tu patint a que arribin les 12h del vespre hora en la que, com la ventafocs, els ocupants de la teva carbassa es converteixin en pepites i si quedin enganxats per la resta de l´any fins que un judge desencantat dirigeixi una ordre de desallotjament de pipetes de carbassa en forma de bareta màgica. Clar que abans haurem de fer cridar la fada madrina per a desfer l´encanteri i des-convertir a judges, assistencia social i lleis d´arbre a el seu estat naturalment desitjable.
Aixina que et veus com un propietari homeless.
Per sort arriba Déu, aquell que si existeix. I il·lumina el seu exèrcit enviant-los un exorcitzador per convèncer als poltergeisnians per a marxar.
I gràcies a Déu, aquell que si existeix, per alliberar aquella bonica casa de les mans dels ocupants.
Ara ja podrem pixar….això si….ocults i amb nocturnitat no fos cas que els ocupants se sentissin violentats.
APAGA I FOTEM EL CAMP…AIXÒ ÉS UN MONÒLEG?
Bona nit! I no parlaré de la apagada de fa uns dies. No. No en parlaré. Fa calor eh? I he dormit fatal avui. No tenia llum i clar. Aix…veus? (la llum parpadeja) Calla. No alçarem massa la veu que tenim el regidor corren en una sínia com un ratolí per generar electricitat. No, fins ara hi teníem els de fecsa endesa però no invertien prou esforços en córrer i la roda no girava. Això sí s´ han fotut tot lo nostre sopar. Caducat i tufat perquè com que les neveres no funcionaven… . És el que hi ha. Els ha agafat caganera i apa tota la vessamenta al mar…total que hem passat la factura dels milions d´ euros que ens han fet arribar des d´Europa, a deFecaEndesa que és l´ empresa que paga les cagades dels seu generadors i mentrestant estudien la possibilitat de fer flotadors femtics….com que la caca sura. Avui en dia es fa negoci amb tot. Us ho imagineu? Nah! Deixeu-ho estar. Lleig. Negocis. Ara s´ ha posat molt de moda això d´anar a caçar or, no sí si, i ja veus tu als pijus amb la tapa de la paella, sí sí perquè no deu ser massa més sofosticat que això. Això sí, marca Tekagold. Allí pim pam., pim pam. Marejant l´aigua…la de defecsaendesa…nah!! això ha estat molt lleig.
No en serio. No com aquells pobres que baixen a uns pous amb una manguera a la boca i l´altre extrem enxufat allí…allí. Bé és igual, que pobre gent els podrien donar una escafandra. Jo com que diners no tinc, he pensat fer el mateix amb la manguera del jardí (pausa) de la comunitat de veïns, què? Si de cas després ja anirem a mitges. I me´n vaig als pous de pedralbes, que mai se sap què pot caure per les tuberies. Avui estem molt guarros no? O a Marbella encara que després de l´última redada no crec que en quedi gran cosa, o Marina D´or o Orpesa, aquest és dolentot eh? És del guionista novato, segur, que de tant en tant li deixen fotre alguna per a que calli. Total que em quedo a Pedralbes aquests estiu amb el gat. O potser l´hauré de canviar per una gata? No fos cas que vingués aquella toga i em confisqui la manguera per estimar el meu gat. Que jo crec que ensenyant el carnet d´ hetero no hi haurà problema. Oh! Que això és com tenir el vip si no el tens no tens drets ni al yakudssi ni ala pinya colada.
Últimament les togues no van massa a la mida. Com aquella que va confondre donar tonyina a una dona amb un fet cultural. Senyors que fa dècades que varem canviar de sastre!!.
RELATIVISME O EL CONTE DE LES FORMIGUES I EL PARQUET. (Títol estúpid per a un monòleg estúpid)
Imagina que caus per les escales. Poses un primer peu en el graó tota convençuda que aniré bé, que el següent farà el mateix. Alienada del moment mecànic de cop i volta veus el graó davant dels teus ulls més a prop del que haguessis desitjat mai, i et preguntes què cullons ha passat. I Mentre rodoles escales aball te n´ adones.
I et diuen que ha passat perquè havia de passar. Suposo que quan diem això és perquè ja no ens fa falta un doctorat, perquè estem per sobre de qualsevol concepte metafísic relativista. Però resulta que el blau del teu cul i l´ espinada no són relatius, més que res perquè l´ únic cristall que en pateix les conseqüències és el teu. I a qui em digui que tot va en funció del cristall amb el que es miri li fumo una calderada amb el ciment que m´ han posat a les natges. Que veig andròmeda cada cop que he d´ anar a…. cimentar.
D´ altres t´ engeguen un “en que aniries pensant!”. Doncs no feia un càlcul teòric de com baixar les escales la veritat, més que res perquè, no se pas si mai ho heu provat, però proveu de baixar les escales donant les respectives ordres a les cames…us faltaran graons i us sobraran extremitats. El cos està fet per a funcionar sol. És com quan vols tancar la finestra del windows, falta que la vulguis tancar bé per la banda Arxiu sortir perquè el ratolí no ho trobi. I què fas vas directa a la creu, com ha de ser, mecànic.
D´ altres et diuen que allò ja estava preparat i previst……per tu mateixa. Ah. Doncs mira potser es veritat…..perquè gràcies a això vaig descobrir a temps una niu de formigues que se m´ estava menjant el parquet….clar com que no podia seure, romania boca terrosa cada cop que volia ajeure’m al sofà. I així vaig descobrir els seus malèfics plans. Clar que …. si ja estava previst per mi en algun altre plànol relativament metafísic….no em puc considerar massa intel·ligent….perquè comprant el parquet ja hauria d´ haver previst l´ atac d´ aquelles bestioles o no? I si aquelles bestioles havien decidit menjar-se el meu parquet abans que jo el comprés, quin dret tenia jo a desfer els seus plans?
Buscar feina és com comprar un “boletu” de “lloteria”
Multiplicitat massa homogènia.
Buscar feina és com comprar un boletu de lloteria, penses: Aquests sí! Aquests cop sí! Aquests serà! I jo no se que tenen els boletus que et fan ser optimista, la feina no tant. Així et disposes a llençar el teu curriculum. El primer pas per escriure un curriculum és plantejar-se si poses foto o no…per allò de donar el perfil…. . Un acudit molt dolent, si ja ho sé.. Bé…tens el boletu i després vas a la administració de loteria que has vist en els teus somnis en una mena de premonició vaga i estupida clar, però hi vas.
Un cop allí ensenyes el teu “boletu” i te diuen “mmmm….(un mmmm… que saps perfectament que no be amb un pa sota el braç i et fa ràbia per què tot i així les teves orelles volen escoltar una altra cosa..) bé “mmmm….ho sento però no dones el perfil”..que no dones el perfil? Voldràs dir que no he encertat ni un numero! I encara continuen “però et proposem que ho tornis a intentar”. I tu com un tanoca penses “que collons clar que si!” (l´ esperança és bòrnia ja se sap) i la necessitat en alguns casos i l´ esperança en altres et fa intentar-ho novament. Confies en la teva bona estrella, bé la que estigués de guàrdia el dia que vas néixer, i clar, segons la que et toqui pot ser que faci vida a anys llum del gran astre, però qui s’ho mira això? El “calvo” de Nadal segur que no.
Em pregunto on deu ser l´ estrella d´ alguns personatges de la Política Popular….oh! aquestes són les més perilloses….mira aquella que es va morir fa bufff….i el forat negre que ha deixat encara l´ arrosseguem. Sort que tenim prous papers per tapa´l!! O no… . Que això de la política és com el temps, tens un anticicló i de cop bé una borrasca i a “tomà pel….” El paper de diari és reciclat? Ah! Però ni punt de comparació amb el paper dels llibres sagrats! Aquests si que respecten el medi ambient, per reciclar ho reciclen tot! Conceptes i tot! Els hi apliquen el Carbono 14 i ale tal qual el reutilitzen. Ei! Que hi ha gent, gent important, que els paguen per fer-ho eh? Reutilitzar-los, vull dir. Un xollo. Clar que és el mateix que es fa ara, anant pagant per tenir un bonic, lent i tranquil funeral però “a lo grande” al cap i a la fi. On he llegit jo abans això de la multiplicitat massa homogènia? Ah, a la revista temàtica Gavines i temples és en dues versions EpaÑola i….no llatina.
Ara que hi pens detingudament i veient que el cavall del temps…ai! a mi és que m´ agraden molt els cavalls i els poso a tot arreu…tinc una col·lecció sencera de diferents tipus: de vidre, de pedra, de marbre, de fusta troyana…aquest últim, ai! Tan maco que era, em va agafar el curcó aquell i no hi vaig ser a temps, total que vaig haver d´ anar a l´ Ikea a comprar un moble nou per què el curcó del cavallet de fusta troyana me’l va devorar poc a poquet.
I és que jo ja sentia aquell nyiqui nyiqui (que no era dels veïns de d´ alt, una parella molt activa, tot s´ ha de dir) No ho dic amb mala fe eh? Ni enveja, que jo d´ enveja…vaja…d´ enveja res que és pecat.
Però admete-m´ho que avui en dia és difícil trovar-ne…de veïns que aguantin….tant i solters. La vida està molt cara i el buletus són escassos…i després pretenen que tinguem fills….i no ho se…tal i com va el món…els fills seran pecats i els haurem de fer amb els ulls benats i el cos ben tapadet….amb lo maco i enriquidor que és la diversitat… de gustos! Total que les orelles sordes meves em van fer pagar un altre armari anys 70 que era més barat i ara estan de moda. Ja hi tornem a ser amb conceptes reciclats! Bé que deia jo…Ai! feu-me pensar que en el proper curriculum hi inclogui el meu perfil…I pensant-ho bé…en l´ estat civil què hi poso? Ah! Ja està! Estat civil: Catalana i a Nacionalitat: Espanyola, aixina sempre quedes bé.!! Comprovat eh?.
Dins una rentadora…centripetant. O forat negre temporal
Saps, et passes tota la teva vida pensant que ets “algú” i que seràs “algú” en un futur no molt llunyà, que faràs quelcom d´ important en la teva vida. Després t´ adones que no ets més que un enze més en una multitud amb els mateixos somnis i desigs. L´ única diferència, la marquen els que, seguint-los, triomfen. Jo..i jo, he tirat la tovallola abans de començar. Abans de començar…. . Realment no li trobo el sentit. Per què hauria de ser jo diferent? I si ho fos, no crec que m´ho mereixes, per culpa de la punyetera tovallola. Ni l´Alex Ubago ho definiria millor.
Com em sento? Com en una rentadora centrifugant, només que en el meu cas la tovallola en comptes de centrifugar, fa l´ acció contrària: és centrípeta. Collons quina paraula! L´altre dia vaig llegir en una revista de ciència ficció per a frikies i que acostumo a llegir, tot s´ ha de dir, que els forats negres són, científicament parlant, com aspiradores que aspiren de forma diferent, directament i proporcionalment a: a) a la densitat del cos susceptible de ser engolit i b) a la distancia física i temporal que hi hagi entre cos i forat negre. Doncs jo em trobo en el vèrtex en qüestió, i si calculem el meu pes que, desprès de la torronada d´ aquests Nadal, ha augmentat considerablement, juntament amb la distància del centre de l´ energia xucladora, tindrem el resultat del temps que trigaré a ser engolida totalment o parcialment. Entens ara per què em veig obligada a llençar la tovallola? Com que no he pogut centrifugar-la abans…. .
Jo crec en els extraterrestres. Jo sóc un d´ ells per que em passo més temps fora del món que dins seu. Creure en aquestes coses porta massa problemes, ja vos ho dic. Però això, em ve des de petita, quan volia ser científica i treballar a la Nasa. Cosa estranya en una noia? No, tenint en compte que em trobava bombardejada per informació extraterrestre directament provenint de USA. Posats a culpar-los de tot, per què no també d´ això? Si més no… em feien somniar, cosa que es molt d´ agrair. De totes formes si vos digués que he tingut contactes alienígenes tampoc em creuríeu. D´ altra banda també vos voldria dir que, quan vaig aterrar, vull dir, néixer en aquests món em vaig portar amb mi uns estranys ideals d´ igualtat, del meu planeta i clar…. Pensar així també porta problemes.
Però el que realment he volgut ser tota la meva vida ha estat escriptora. Escriure coses, explicar històries per fer volar a la gent. Vaja, quan dic “volar” vull dir “fer volar la imaginació, la intel•ligència” deixant de banda la doctrina de la “reality xió”. Escriure en aquell paper anteriorment blanc i pàl•lid, aquell que espera un gota de vida, frisós per deixar sortir tota la seva energia creadora…ui, amb tanta retòrica hem perdut el fil oi? Bé, en definitiva, el que jo desitjava era que sentissin que realment allò escrit en aquell paper era cert en el món de les coses fantàsticament certes i que fruïssin d´ aquesta llibertat per uns moments. Aquí la tovallola ha caigut tot soleta i pel seu propi pes…. on és la novel•la que vaig escriure? Bé les 3 nobel•les…de fet, ara que hi penso… no l´ he dut a cap editor.
Però segons he intuït que creien les víctimes que l´ han llegit, ( llegir entre línies em surt molt bé) de cursilada no passa. Infantil, tendenciosa, immadura, socialment poc descriptiva, mancada d´ interès… això si, pretenia pintar-la amb pinzellades d´ intriga i misteri i, sí, sí, tan misteriosa se’m va fer que jo mateixa vaig perdre el fil. “Arxius Ocults” se’n diu, pots comptar!. Valgam Déu (uix, quina frase més cursi) on s´ és vist això? Bé, la tovallola aquí es resisteix encara a caure però ja caurà ja…. Actriu.
Vaig voler ser actriu. [...]
La meva veritable vocació: directora i guionista de cinema i televisió. Vaig oblidar que era una DONA. D´ Amenavars amb talent només hi poden haver en l´ apartat HOMES. Covardia o realitat? La tovallola aquí somiqueja, pica de peus, crida i blasfema… el forat negre ja s´ encarregarà de fer-la callar, ja. Calla home que encara no has caigut!!!
Això si, al registre ja em coneixen. Em diuen “ Què? ja em ve una altre? Passa, passa” Quan hi arribo ja hi tinc preparat el cafè i les pastetes i es que de creativitat en tinc a dojo, això no ho puc pas negar. Faig xurros com a xurros, tant t´ escric una novel•la com t´ engego en un tros de paper un bonica poesia… Oda a la boira… és podria titular. Fet, demà mateix l´ escric i potser fins i tot li afegeixo unes quantes notetes (aviso: ja té drets d´ autor). No servirà de res…i jo, sentint – t´ ho per les pobres ànimes que em veuen arribar cada quinze dies al registre, tinc un desig de creació incontenible. Vaja que tinc incontinència creadora. Incongruència? També, també. Cascú té les seves dèries, oi? I a mi no m´ entén ningú. Vinga parir idees i a mi no m´ entén ningú, però es que és de la única manera que em sento feliç…. sento veus…què diuen? “Doncs posa’t a parir que ja tens hora!!” Sí amb el meu historial Adeneic!.
En la meva pròpia incomprensió, em refereixo a mi mateixa com el salmó aquell que trencant amb allò establert decideix sensatament “Per què he d´ anar a contra corrent com fa la minoria massiva? Jo pertanyo a la minoria de la minoria i per tant he decidit que volaré fins al cap d´ amunt del riu, faré el que he de fer i després baixaré.” Heus ací la meva dèria creadora, on em trobo com peix a l´ aigua. Atrapada
Sóc com l´ estúpid tauró que pretén pondre ous al bonic rierol d´ Arties per què, tu, fa Salmó.
Per què en el meu ADN ha d´ existir el gen artístic? Això, en el meu cas es Genocidi… vull dir que és suïcidar els altres pobres gens d´ altres ADN receptius, m´ explico?. Per què la natura dona ales a qui sap segur, seguríssim es fotrà de morros contra…. ho sentiu? Hi ha veus que diuen.. “caaastiiic diivíii” d´altres “kaaaarmaaa”d´ altres “Santifiquem un sant home que va tenir 17 fills” Collons!! Pobre home! Ho passaria fatal amb tants fills oi? I la seva dona com deuria disfrutar això segur.!!! Homes aixina són una estranyesa natural digne de ser protegida, tot i que, fins ara, jo creia que les criatures les portaven al món les DONES amb tot el dolor que això, crec, comporta. Així doncs, sembla ser que ara toca continuar amb “el meu imposat burca invisible” això sí: ben maquilladeta, impecable, perfecte, calladeta, primeta, ben mona tota jo, però amb el meu títol d´ Astrofísica com a bandera…si és que em deixen. I mentre escric aquestes línies sobre el meu portàtil, em sento culpable per que he deixat de fer la meva feina. Comptabilitat. La feina més creativa i arriscada del món… .Com quadres un IVA que tendeix a anar per conta seva disposat a treure´t fins el fetge? És per això que es necessita molta mà esquerra…o dreta…ja no ho se.. bé que és feina subtil, necessitada d´ intel•ligència, d´ oculta astúcia per a sobreviure, és pura supervivència. Per això és feina, majoritàriament, de dones: per que, sense inclourem en aquests meravellós grup, les dones sobreviuen més que no pas viuen.
[...] Central Monòlegs II [...]