Relats i altres contes

ENRERE

Ordre descendent

1. I com li dic?

Seiem a la terrassa del cafè Parisenc de “Cet automne”. Jo prenia un cafè amb llet, tebi. Ell jugava nerviós amb el sobre de sucre. Prenia un té molt aromatitzant. Somreia i me´l mirava de tant en tant.M´ encantava aquell racó de la ciutat. Tranquil. El parc en la seva puresa al bell mig del barri. La gent passejant sense gaire pressa. De tant en tant descansava la mirada entre el brancam dels arbres i les fulles que protegien l´ herba i la terra de la calor.

- Com li puc agradar? – Deixà anar el noi mentre no deixava de mirar la bossa del sucre ara ja realment masegada. Vaig tornar la mirada vers ell.

- Com?
- Que com pot sentir res per a mi?

Vaig somriure gairebé maternal. No sabia pas què dir-li. Ens delíem pels mateixos ulls i no estava en disposició ni d´ animar-lo a tirar endavant ni de desil•lusionar-lo.

- Ho sent?
- No ho se…t´ ho pregunto.

La tassa deixava anar delicadament un fil de tebió que es desdibuixava en l´ aire fresc. M´ hi vaig perdre per un estona intentant trobar en aquelles lleus figures de fum una resposta, la inspiració per donar un sí o un no encertat a aquell enigma que a ell el feia feliç i a mi em deturava el meu aire intern, gairebé ofegant-me.

- Se el que penses…i el que sents. – Vaig aixecar els ulls vers els seus. El cor em bategava tot de cop, de tal manera que el podia sentir que existia dins meu.

- Ah si?
- Penses que sóc un imbècil sentimental i sents que estàs perdent el temps sense poder fotre-li un glop al cafè.

Em va mirar tot seriós i suposo que la meva cara plena d´ estupefacció el va fer riure amb ganes. I el fet que realment no tenia ni idea del que passava pel meu estómac i pel meu cap em va fer sentir-me tan alleujada que vaig riure més per tranquil•litat que no pas per que em fes gràcia el seu comentari.

- Burro el mirava perquè m´ agrada veure com fumeja. Es agradable i relaxant.
- Ja.

Es feu un silenci lleuger.

- Així que en penses? Sent les papallones a l´ estómac quan m´ acosto a ella?

Aquella mateixa pregunta me la feia jo tantes vegades.

- No ho se Ramón….jo, no se pas que dir-te.
- Fes un glop al cafè això sempre t´ ha ajudat a inspirar-te.

Li vaig somriure. Vaig fer un glop a la tassa. La tebió del líquid em va ajudar a desconnectar per uns segons d´ aquell alt voltatge en el que s´ havia convertit els pensaments i el lliscar de la sang per les venes. Tancar els ulls davant aquella tassa era ser lliure per uns moments de l´ esperança colpidora i de l´ amarg i ocult desencís que s´ intuïa. De cop vaig sentir la veu d´ en Ramón que continuava jugant amb aquell pobre i desvalgut saquet de sucre del qual ja no se’n endevinava les lletres ni la procedència.

- Sent pessigolles a la pell quan ben a prop d´ ella li dic com vull el plànol?

Una corrent flagel•là les meves entranyes i una fredor pessigollejar la meva pell amb tant força que vaig tenir por que algú hagués pogut percebre la meva sensació.

- No…No se pas si és possible…perquè….perquè és massa bonic per a mi.
- Com? Què duia aquest cafè? Cada dia em deixes més sorprès. Com has sabut el que volia dir?

Vaig deixar suament la tassa sobre la taula, pensant a marxes forçades com arreglar la gran relliscada del meu subconscient fugitiu que aconseguir burlar el filtre de la raó tot travessant el meus llavis incauts. I ara què? Què deia jo?

- Ah….no…no…es simplement que crec que no et valores prou i he deduït simplement el que et passava pel cap.
- T´ imagines que ho sentís? I jo aquí perdent el temps.

Me´l vaig mirar astorada.

- Dona no em refereixo a tu ara..que m´ agrada molt passar les estones amb tu tot xerrant.
- Ja, bé…ara has quedat bé….

Vaig riure deixant anar la tensió acumulada en els muscles de la meva cara i de tot el meu cos.

- Au…ja ho saps Alba. Es simplement que…
- I no m´ atrevisc a creure-ho ni tan sols a somiar-ho. Ho se.
- Ets increïble….per això m´ agrada parlar i fer cafès amb tu. Ets un pou de ciència.
- Noi, només per als altres….per a mi mai no tinc prou saber.

Vaig amagar els meus ulls al fons de la tassa encara amb aquell oblidadís beuratge i vaig somriure amb trist sarcasme. Va ser llavors quan la seva mà cobrir la meva cridant als meus ulls que viatjaren de la seva mà fins a la seva mirada. El pànic s´ apoderà de mi. En aquells moments sentia rebuig i estimació per a ell alhora que la sola idea que ella pogués correspondre els seus sentiments em destrossava per dins com una fulla freda i afilada. Ell es mereixia, tenia dret a que el seu somni s´ acomplís però llavors on quedava el meu si no en el fons d ´ una tassa eixuta de cafè?. Només quedava esperar que el destí fos més savi que les figuretes d´ aquell fum vaporós.

2. Confessions inesperades…..

Un cap de setmana intens,d’aquells que mai sospites poder tenir. Algú et confessa quelcom que no esperes,que potser sospites o intueixes però en cap cas esperes. Una confessió sobtant però que omple d’una esperança que no pots definir del tot. I no saps què dir,preguntes,penses i tornes a preguntar per trobar-ne l’entrellat,per assegurar que, del que t’acaben de fer còmplice, és cert i sincer. No hi ha truc….

No hi ha truc perquè li tremola el cos, imperceptible, però li tremolen les mans amb espasmes de por sincera, de temença dolça i estranya. El gest del seu rostre demostra que diu la veritat. No hi ha dubte de sentiments. Qui parla, se sent un infant espantat, temorós amb el que acaba de desvetllar.

I proves de fer-te la forta, proves d’amagar les emocions contradictòries que t’assalten, que t’espaordeixen i alhora tranquil•litzen. No estàs sola, això ho tens clar. Però estàs indefensa, amb la solitud mullant-te la roba i l’ànima. Saps què signifiquen els mots i el que hi ha darrera de cada un d’ells i les emocions que impliquen però no ho pots desvetllar. No pots. Encara no. No t’atreveixes.

Una nova revelació t’omple l’ànima d’aire,hi ha algú més. Però aquest mateix aire que et donava oxigen ara t’ofega per l’evidència pròpia de saber certes i pròpies les paraules del qui en parlar primer,confessa.

I arriba l’hora de la veritat. Però la teva boca ha estat segellada pel secret de confessió que malgrat no implicar el desig de demostrar que aquella altre algú tampoc està sola, el seu mínim descobriment malbarataria el silenci que dubtes voler trencar, malgrat necessitar-ho fermament.

Malentesos. Malentesos que no podran ser desentrellats fins a una propera ocasió. Les paraules colpegen el paladar propulsades des de les teves entranyes maldant per eixir desesperades. Però no ho faran, si més no, no en aquesta ocasió, la vàlvula de la raó ha tornat a guanyar, aquests cop. Potser per què era el camí correcte.

Algú, t’explica el seu dolor i tu sents la trencadissa del record del teu, a la pell. Tens les paraules per compartir i alleugerir el dolor, mes no les pots utilitzar. Ara no,potser perquè encara és metzina. Demà serà guaridor.

Esperaràs a demà quan el destí condueixi les paraules a bon port. Quan la vàlvula que controla allò adient permeti el seu alliberament.

3. Ets bruixa….Lluna.

Sóc davant el teu esclau. Observant-lo, ara que me´l mostres i el puc veure en tota la seva plenitud i en tota la seva immensitat. Murmura paraules que només entenc a ulls clucs i silencis que només sento amb les pupiles adormides. Tanco els ulls i l´escolto. Sento com em llepa,acaronant-me, els peus,els genolls, les cuixes,els malucs, el ventre…petoneja les meves mans amb sedosa i refrescant carícia….em rodeja els braços…em besa el pit i el coll i els cabells….. . I ja només sento el silenci de les seves entranyes bressolants. Ja sóc dins seu i ell dins meu…surant en les onades. I quants bells cants dialectals allà dins!

Obro els ulls i ets allà. Em mires. I la màgia em desborda. Ets tan bruixa encantadora! El teu esclau es retira, segueix murmurant-me però el camí de plata que em mostres m´ atrau encara més que aquell anar i venir dolç de paraules. I molt a prop sento les campanetes tocades pel ventijol dels vaixells amarats a la sorra. I respiro aquell meravellós só…però el camí platejat tintinejant em crida cada cop amb més curiositat. En quina màgica meravella misteriosa es converteix tot allò que il•lumines!

El sento aferrant-se com seda fresca als meus peus però segueixo el meu camí dibuixat a la sorra….miro enrera….el teu esclau…és tan bell, tan formós! I ets tan gelosa que me´l cobreixes amb un fi vel agrisat per a que no el vegi amb tanta nitidesa. Però ara encara és més misteriosament bell.Saps que fugiré en l´ horitzó de la seva essència cercant la meva si el continuo mirant.

Però…

Et miro als ulls. Ara et miro a tu. És el que volies no? I la teva llum em besa les pupiles. I veig la bellesa que t´ envolta, la llibertat dels teus braços i voldria beure tot el beuratge màgic que fas brollar per mi. I m´ entrego a la fluïdesa etèria del teu cel. I el teu esclau em parla i ara l´ entenc, li entenc cada paraula. I ara me n´ adono que voldria ser tan lliure com ell i com el teu cel. Voldria retrovar-me sembre en les onades vives del mar sentint-me lliure en l´inmensitat del cel.

Lluna ets bruixa, ho saps oi?

4. Foc i Xocolata

Arties, Vall d’Aran. Dijous 17:30pm. Ple hivern.

Es mira la gran llar de foc de la sala de fusta de la cabana on mai hauria cregut poder arribar a viure el que va viure. La observa, i un somriure intens li emmarca la dolçor dels seus ulls. Tants records.

Es dirigeix cap a la xemeneia i acarona suament el fred marbre blau. Es tomba i la veu allà,rere seu.

Somreia juganera amb una tassa de xocolata calenta i una flassada que la cobria
delicadament preservant-la del fred d’aquella tarda de neu. Seia en un sofà esponjós i gran que compartia amb ell mateix. Ell que la mirava embadalit i somrient. Sostenia també a la mà una tassa de xocolata ben calenta que,davant d’aquella bellesa, havia passat a l’anonimat més extingint.

Li escoltava les paraules filades amb aquella veu tan ben modulada,tan esponjosa,tendre i acollidora i s’hi refugiava com un nen deixant-se bressolar. Mirar-la als ulls era com acollir dins seu una tempesta de papallones histèricament felices i sovint es veia obligat a donar repòs al cor i als ulls desviant la mirada. I és, quan encara pensa, “és tan bonica”.
Però ell mai no hauria esperat que allò hagués de passar,cinc segons més tard.

Es feu un silenci mentre ella feia un glop de xocolata,cloent els ulls i deixant anar un sospir de plaer.

- M’agrada la neu per cap d’any. – feu ell mirant per la finestra.

Ella somriu.

- Sempre que tinguis un bon refugi i una bona tassa de quelcom calent

Ell riu

- Cert.

De cop ella baixa les mans deixant-les reposar amb la tassa sobre la seva falda i el mirà seriosa.

- Què és el que trobs bonic de mi?

La pregunta el sobtà i el cor, des l’estomac fins al coll, li feu un bot. Tan evident era?

- Tot – se sorprengué a si mateix atrevint-se a respondre. – Però els teus ulls…aquest ulls que tens….

Ella s’enrojolà amb la timidesa del qui no espera una resposta tan propera i tan ràpida.

- Perdona – s’afanyà a disculpar-se ell.

- No…no… està bé.- silenci – De veres ho creus? – preguntà de nou ella aixecant els ulls vers ell i amb el desig inundant la seva mirada.

- De veres ho dic i ho sent. Qui no ho veuria així, si ets….

Emmudí. Deixà la tassa sobre la taula propera a ella i sentí el seu fi contacte a la galta. Ella feu el mateix i les mans toparen en el camí de tornada tot acaronant-se amb por dissimulada. Ell tornà a seure, ara més a prop d’ ella, sense atrevir-se ni a mirar-la ni a tocar-la però amb el delit a flor de pupila i de pell.

Ella restà en silenci. Se’l mirava amb la passió encesa de qui en estimar no s’atreveix a donar-ho a conèixer. Però la seva proximitat era tant aclaparadora que no dubtà un minut més. Calia fugir o llençar-s’hi.

- Mira aquest ulls que ttant t’agraden….- Ell ho feu amb innocent desig.- Vull que sàpigues que jo….

I no calgueren més minuts per a que els seus llavis compartissin la tebió tendre de l’altre, amb aquell dolç sabor a xocolata.

I ara, ell es troba novament allà. Davant seu, la xemeneia, esperant pacientment encendre novament aquell foc que els feu renéixer com l’au Fènix. I on era ella?

- Amor! Mira…no ha canviat res! Segueixen les mateixes tasses i les flassades suaus i esponjoses! Fan una olor a net i roses!!

Acaba d’entrar ella. En veure’l s’atura. S’hi acosta inquieta.

- Amor? Estàs bé? Seguim endavant?

- Sí. Sí,vida, cal preparar moltes coses. – li acaricia els cabells devorant amb la seva mirada aquelles pupiles que en un temps foren seves. – Quants n’han passat?

Ella somriu

- Uns quants….I saps què? Aquest ulls encara s’enamoren perdudament de tu.

Ell va a besar-la però ella el detura suaument.

- Ah-ah. Encent el foc. Sense xocolata no hi ha petó.

Ell riu, li palmeja el darrera i deixa que marxi mentre se la mira. Després es mira la llar de foc i somriu. És l’hora, l’oportunitat de tornar a renàixer.

5. Aquell somni gris…aquella por…aquella esperança.

Era un somni? O era real? Es mirà les mans emmanillades per un obscur i eteri bri d’ aire que la retenia en no se sap quin punt de l’espai. Tot era gris, semblaria buit però tenia la sensació angoixant d’estretor i d’espai massa ple. Es mirà els peus apressada per la incertesa en l’estat en el que se’ls podria trobar. Sorprenentment estaven intactes els podia moure….però aviat comprovà que era una falsa il·lusió. Provà de girar sobre si mateixa sobre el fred terra que ni tan sols podia definir com a tal, però els seus peus estaven immobilitzats.

Se sentia avergonyida per aquella situació, inútil i erma. A l’estomac se li regirava una sensació de rebuig sense aturador envers ella, envers aquella situació vergonyant que anava creixent a mida que s’adonava que no hi havia escapatòria. I com més provava d’ evitar-la, com més bregava per deslliurar-se’n més infame apareixia ella mateixa en els seus propis ulls. La única sortida li semblava acceptar aquella ignomínia i rendir-se a l’evidència. Va ser llavors quan les manilles grises insubstancials afluixaren la seva presa.

Davant d’ ella una gran porta s’obria. Aparegué tot de cop, plena de llum i dibuixant-se a través d’ella un jardí bell, formós, ple de fruitam. Somrigué plena d’esperança i felicitat, fins que novament l’estomac se li regirà amb aquella sensació que li produïa fàstic tot regirant-li les entranyes. Era l’orgull, el desig de ser mereixedora d’aquella porta i alhora el ser-ne conscient que no n’era digne d’ella.

Novament les cadenes de fum la nuaven fortament i novament es negava a acceptar aquella situació vergonyant.

Es mirà les cordes vaporoses dels seus canells i la dels seus peus. Les estrebades no li feien ni fred ni calor a aquells nusos invisibles ben afermats. La ràbia la envair i aferrant-se a l’aire cridà amb totes les seves forces, lluità amb totes les seves forces contra el no res esquinçant l’aire gris que tornava a refer-se de la ferida que ella li proferia amb els crits de la ràbia. Lluità fins que ja no pogué més, fins que el cos, si és que era cos encara allò seu, s’esgotà i les entranyes li feien mal. Arrencà a plorar desconsolada, sentint-se impotent i furiosa amb si mateixa, però exhausta. I aixecà el cap vers aquella porta que seguia allí. De moment seguia allí, oberta de bat a bat, esguardant-la. Això li produïa una sensació d’esperança vivificant, sentia recórrer tot el seu cos per una onada d’amor que li excitava la pell i li escalfava el cor amb una tebior tan tendra, tan dolça, tan desitjada… però la incapacitat per moure’s, aquella grisor ombrívola i segrestadora li recordava amb fúria rabiosa la vergonya que li travessava els sentits en no sentir-se mereixedora, encara, d’ella

Veié llavors, amb pànic a les ninetes i el cor aturat, com la distància del llindar començà a créixer entre ambdues i veié amb la por més gelant com la porta s’anava tancant, lentament davant seu sens poder fer-hi res. El dolor de la impotència per la imminent pèrdua de tot allò que havia cercat tan aferrissadament, a voltes sense l’esperança en la seva existència a voltes amb la fe més absoluta, se li clavà a la pell i a l’estomac. L’últim bri de ràbia sorgir dins seu bregant desesperada per deslliurar-se’n i llençant a l’aire gris crits de suplica. Les nàusees tornaren fent emmudí la seva veu.

Despertà amarada de suor. Tot de cop, bruscament oberts els ulls i incorporant-se amb pressa. Respirava acceleradament, amb els ulls de bat a bat aferrant-se a la imatge acollidora i coneguda de la seva habitació. Encara amb pànic es mirà l’altre costat del llit. El seu amor seguia allí, dormint plàcidament. Estirà la mà vers l’altra i tocà el seu cos cobert pels llençols suaus. Tancà alleugida els ulls, respirà profundament mentre la seva mà, gairebé amb vida pròpia,cobria el seu propi ventre. Se la mirà sorpresa i somrigué.

Una nàusea. Es cobrí al boca apressadament i fugí del llit a corre cuita.

Aquell algú amb qui compartia vida i il·lusió despertà de cop. S’incorporà amb preocupació creixent.

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Amor?! Amor estàs bé?

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Nàusees amor…només…nau….i un somni horrorós.

Sortí del llit envers ella.

6. L’últim ungüent: Preludi

“La vida perd sentit instant rere instant” li repetia el cervell al llarg del dia, i del dia a setmanes. La il·lusió naixia un dia i moria tres dies seguits i deixava pas al desconcertant i trist desconcert. Tenia l’anima plena de hematomes invisibles, blaus que li feien mal a cada pensament, frisança o desconcert que la movia.

No en tenia ganes, senzillament no en tenia de ganes, n’era conscient i això li feia por. Però no era prou valenta per a trencar amb el sentiment de la impotència i de lluitar, en feia temps que havia deixat de creure. Vivia perquè així ho volgué el destí aquell dia tan meravellós de la seva naixença.

No en tenia ganes, no ho podia veure d’una altra manera, de la manera que ho veu i viu molta gent i malgrat es preguntava el perquè, el perquè ella no podia aspirar a sentir la benvolença del sentir-se realitzada i satisfeta i desitjosa de vida, malgrat demanar-s’ho mil vegades, malgrat sentir llavors remoure’s les tempestes dins seu, no podia creure poder canviar res, senzillament perquè a cada volta que passava el sentit perdia força i la fe en tot el que havia cregut, desitjat i imaginat minvava fins a gairebé desaparèixer. Així que no creia ja en els seu futur, aquell que creia poder crear simplement perquè no acceptava ni volia ni desitjava el seu present. Simplement perquè la il·lusió per la vida, per a fer coses noves ja gairebé no existia. No hi havia al·licient.

No en tenia ganes però no cometria cap bogeria, era massa covarda i ho sabia. Només rondava la trentena i pensava que potser aquella era la vida que li tocava i que com molta altra gent més, res no hi podia fer. Qui era ella per aspirar a res més que no poguessin tenir milers de persones? Era ella millor que ningú per a aconseguir l’oasi que tan havia desitjat quan hi havia tants i tants humans que vivien assedegats per no haver-hi pogut arribar? Qui li assegurava que ella hi tindria més dret? I en aquest termes la seva ment li aconsellava rendició pactada i acceptada per evitar que la sang corres fora del seu cabdal original. I perquè no? Estava cansada i farta de sentir l’absurd i l’ impotència del qui se sap en un lloc que no li pertoca quan té la certesa de pertànyer a una altra banda. Es deia que potser, que potser ja era hora de fer-se seu aquell espai que sentia aliè i que paradògicament semblava ser l’ únic que li obria els braços vers els seus camins. Sabia que mai no seria feliç, tampoc ho esperava…no esperava res més que anar vivint fins que la vellesa li digués que ja n’era hora.

Aquella veu, però, aquella que maldava ferotgement per sorgir i cridar-li a cau d’orella que la seva vida l’esperava, aquella vida a la que ella tenia dret i esperança i que podria ser que si existís , ja no tenia prou força per arribar a l’oïda. Massa blaus a l’ànima i massa poques ganes.

I a més ara tenia uns altres contusions, si cap més invisibles que cap altre. Més ella sabia que existien i li feien ràbia. Ràbia perquè mai no hauria cregut possible sentir-les en la seva pròpia ànima, ràbia perquè cedia a cada envestida només perquè se l’estimava, ràbia per a no saber ni ser capaç de desfer-se’n només perquè l’estimava. A cada cop invisible i inexistent en temia l’altre. Adorava les treves però mai no va sentir aquella tant necessitada abraçada quan li tremolava gairebé en nervioses convulsions el cos. No en va veure mai de mà alçada però tampoc no veié en els moments crítics l’abraçada.

I allà es trobava ella dins una vida que no era la que ella somiava, feliç a voltes amb qui l’estimava i infeliç amb ella mateixa, amb la percepció d’incert i la manca d’empenta per a seguir movent fitxa.

Havia desitjat tenir 80 anys per a acabar i no sentia cap mena de desig per la vida. Ho tornaria a provar? Potser ja era massa tard o l’esperança massa morta.

Des del cotxe estant, arraulida sobre el volant es mirava el defora on una posta de sol impressionant decorava l’escenari. Per un moment els somriure li tornà als llavis.

<!–[if !supportLists]–>- <!–[endif]–>Ho torno a provar?- “És que en realitat no hi creus, no hi creus” li tornava la ment com un eco. – Bé al cap i a la fi la vida no és sinònim d’allò que ens fa feliç si no d’allò que fem que,per costum, ens en faci no?

Sospirà, tancà els ulls per a seguir amb l’empenta suficient. Engegar el cotxe i el posà en marxa. Havia decidit circular un kilòmetre més fins a casa, on l’esperava aquella abraçada que li tornava la vida fins que irremeiablement la mateixa vida li tornava a perdre.

Havia decidit no permetre mai més cap imatge d’aquella vida que hauria volgut i que no existia. Havia decidit evitar que els somnis s’interposessin en la seva felicitat. Ja no hi hauria futur però si passat i un present….potser no el desitjat però si més no real i present. Potser sense al·licient però sí cert.

No, ja era massa tard, havia deixat de creure en la vida i els seus misteris. Simplement no hi confiava.

Tornava a casa i el delit per aquella abraçada de qui estimant-la l’adorava, era la única cura i l’únic ungüent de calma.

Li obriren la porta i veié aquell somriure, aquell somriure únic que li tornava el seu propi als llavis. Aquell somriure que la besava recorrent-li l’ànima i li feia sentir l’escalfor a flor de pell. Aquells llavis la besaren en un petó tendre i l’abraçaren tot ignorant la tempesta de sentiments que devoraven a la seva estimada tot ignorant que era el seu contacte el que la guaria fins a la propera ferida.

7. L’últim ungüent: Fuga

Fuga, fuga, fuga….dolça paraula que li produïa calma. Una calma passiva i fugissera perquè no sabia com fer-la seva malgrat la seva ment la coneixia amb escreix i es preguntava com podia aconseguir-la si ni tan sols tenia prou llibertat com per decidir buscar-la.

Havia tornat a anar a una d’aquelles entrevistes de feina que li omplia de papallones l’estómac i de focs d’artifici els ulls i la ment. Tenia l’esperança beneita de que aquell cop sí. Aquell cop, sí. Però de tornada a casa havia perdut el mot afirmatiu.

- Ja l’has tornat espifiar segur. No fas les coses bé! Què no ho veus? Joder! Si és que….ostia posa els peus a terra.

- No és tan greu…puc seguir-ho intentant i a més….

- Què? què?! No siguis estúpida!! Tu creus que faràs alguna cosa a la teva vida? Cullons si és que no fots res en condicions!. Jo no puc fer-te la feina.

- No t’ho he demanat.

Va rebre com una daga freda la mirada amb l’odi instaurat als ulls de l’altre i el pànic que feia estona esperava conquerir el seu cor va entrar victoriós. Arraulida contra la finestra, les mans al cap escoltava els crits de qui deia estimar-la.

- Què??? Però que no ho veus? Que ets incapaç si jo no ho faig? Eh!! T’estic parlant!!

- Sí…

- No penses dir res? Ostia….que inútil….QUÈ INÚTIL!!!

Però tot allò era part del passat periclitat del record que s’instaura ancorant les seves urpes salvatges dins la pell de les entranyes cada cop que algun indici antic detonava el mecanisme obsolet. Havia tornat a ser refusada per una feina que es negava a donar-li aquell benefici tan anhelat. Però tan li demanava a la vida com per a que se’n burlés d’ella d’aquella manera? Es repetia a cada volta que rebia un no per resposta o que la proposta no era,per a ella, remunerada.

I ara ni tan sols era lliure per agafar amb les mans la fugida i calçar-se –la als peus l’únic benefici que ara realment desitjava.

Arribava morta de por i plena d’un buit incommensurable a casa. Hi entrava amb delicadesa espantadissa i tancava la porta. Una veu la saludà alegre i desitjosa de sentir en resposta la de la seva amada.

- Hola- Respongué ella fingint calma i alegria falsejada.

Però lluny de ser creguda aquells braços que ara l’abraçaven i aquells llavis que amb tanta tendresa la besaven i aquella veu tan dolça que la bressolava li donaven la càlida rebuda del vençut en batalla tornant a casa.

- Ja vindrà un altre vegada, amor. No passis ànsia, dolça meva. És de justícia que tard o d’hora els teus esforços obtinguin el fruit que es mereixen. Ets el millor que mai m’ha passat,vida.

Només aleshores, només en aquell moment va ser quan ella s’alliberà afluixant els seus membres cansats i adolorits de tanta pressió fatigosa. Només aleshores pensava que tota aquella por havia quedat en el passat i malgrat l’esperança era massa morta recuperava un bri de calma en la que començava a veure com a única i vàlida sortida.

Res era com ella imaginava, res no havia estat com ella desitjava i ja no esperava res mentre encara continuava martiritzada per aquella il·lusió vague i moribunda que es negava a desaparèixer sense retreure-li encara que no havia assolit res del que en un temps passat s’havia proposat i que encara inútilment intentava.

Fuga, fuga, fuga li martellejava la ment i li desitjava l’ànima. I a cada volta que passava era menys lliure per a poder abastar-la.

Se l’estimava massa com per fer-li tan de mal abandonant, no podia ni a ella ni a la seva sang dels quals n’era sang i que l’estimaven amb bogeria innata. Però podria ser tan fàcil…tan fàcil la fuga per obtenir la llibertat absoluta que tants d’altres tenien…. . Perquè ella no podia ser lliure?

De què servia una vida que no sentia com a pròpia i la feia sentir esmorteïda? I si no la volia viure?

Es veia arrossegada per tantes vides paral·leles i convergents en la seva pròpia que començava a desdibuixar-la fins el punt de ni reconèixer-la com a seva. Però estava disposada a abandonar-la i seguir la que bonament el destí s’entestava a donar-li. Estava cansada de lluitar.

Havia lluitat contra les cadenes desaprovants de la l’incomprensió dins el seu propi llinatge i l’exigència aclamadora de la l’altre part del binomi, aguantant escomeses que li feren plorar sang sense consol d’ambdues bandes mentre ella subjectava les veles oposades per tal que cap d’elles s’esquincés tot desapareixent en la tempesta. Qui era qui millor apostava?

Feia massa temps que lluitava contra el destí burleta que li prenia un cirera ensucrada per a tornar-li masegada i eixuta. Ni un sol fruit visible li havia deixat entre veure entre tanta bardissa. I seguia en aquella feina que li alimentava el ventre i li assecava l’ànima perquè semblava que no hi havia més sortida.

Però ja res no li importava, la frisança per la il·lusió i la promesa de la vida desitjada havia donat pas a la desidia del dia a dia. I el pitjor de tot és que se sentia còmode, ara ja, i cada cop li era més difícil re-aixecar el vol de la passió i la complaença del no rendir-se. Què més podia fer ella davant un destí que li era burleta?

I la tempesta passà, freda, gelada, deixant ferides que a hores d’ara encara li sagnaven. I on era la seva llibertat? La promesa del control de la seva pròpia vida? Ara,n’era menys, de lliure…..ni tan sols era lliure per a decidir si seguir-la o….deixar-la i prendre la fuga definitiva ,aquella de la que mai no es torna.

Se sentia tant poca cosa…..en tenia tant poques ganes.

Fuga: Aigua calenta, aspirines, i una fulla ben afilada.

No era prou valenta i se’ls estimava massa però ho feu ella mateixa.

Tirava definitivament la tovallola.

Iniciava així una nova vida potser forçada però la lluita per sentir-se lliure havia acabat. Ara ja ho era i descansava. Abandonava la seva vida pensada per viure a voltes amb tedi l’empírica. Qui sap si en un futur decidiria fer créixer el seu llinatge amb qui tant s’ estimaven.

8- Nova finestra

En l’ampit de la finestra es bolcava tota feliç observant el defora. Es mirava com els núvols pintaven de vermell, taronja i groc el sol mig adormit. I somreia. Enllà veia un mar tranquil, serè….un mar de carrers en silenci amb quatre vianants i un parell de cotxes matiners.

La ciutat costera dormia. Com dormia la seva princesa rere seu, entre els llençols de coloraines en aquell llit fugisser.

Tombà el cap per mirar-la, bé més aviat per admirar la seva bocabadant bellesa. I cada cop que ho feia, el món perdia forma, oblidava qualsevol cosa del seu voltant i sentia una invasió d’un sentiment que no podia descriure, d’un desig i una tendresa tant intensos que a voltes creia que el seu cos humà no resistiria.

Fins i tot ara, la bellesa natural d’aquell cel matiner perdia força al costat d’ella, dels seus ulls clucs, de la seva cara d’angel endormiscat, dels sotets a les galtes quan somreia, de cada expressió facial que feia mentre es passejava per qui sap quins somnis, pel seu bell somriure que li tornava l’alè cada cop que el compartia amb ella. I allà romania dolçament adormida. I allà va sentir l’impuls d’abraçar-la novament, de besar-la altre cop, de tenir-la un cop més entre els seus braços sentint la seva escalfor.

Feu un pas endavant i s’aturà. Deixà reposar el seu cap contra el mur de la finestra oberta i restà així mirant-la. Feia calor i dormia tant plàcidament que li sabé greu despertar-la. No havia pogut adormir-se fins que la llumeta que duia dins seu es calmà. Una llumeta que ja feia cinc mesos que els il·luminava el somriure i la il·lusió. Tornà suament vers el defora de la finestra, recolzada ara contra la paret. Contemplà un cop més l’horitzó, tancà els ulls i respirà l’aire matiner i enjogassat.

- Amor….

Sentí la veu mig dolça mig rugosa de la seva princesa. Es tombà i li dedicà un somriure juganer.

- Amor…….que fas? No tens son? Com és que t’has llevat tant d’hora? – feu mig adormida. Li allargà un braç per a que si acostés i ho feu. Eivine s’assegué a la vora del llit tot besant-li la mà amorosament.

- Ei..Bon dia! Com està la dissenyadora d’humans més bonica que mai hagi vist la creació? – li digué amb un somriure enjogassat mentre amb la mà li acaronava el ventre.

Ella rigué.

- Au! Si? Això penses que sóc?

- Clar, vida. I tot el món sencer ho ha de pensar també quan et veuen pel carrer. – li mossegà suament la galta. Dhara rigué. – Com estàs?

Dhara s’incorporà fins a seure en el llit. Eivine s’hi acostà una mica més.

- Bé…cansada…em pesa la panxa….i encara no tinc molt clar perquè. – feu irònicament tot mirant-se-la. Rigueren – Fa calor… .

- Sí, una mica…. per això he deixat la finestra oberta.

- M’agrada aquesta ciutat, malgrat la calor m’encanta passejar amb tu per les vinyes i la platja. Mmm….. .

- A mi m’encanta compartir cada instant amb tu.

- Cursi! – rigué Dhara.

- Si…cert. – rigué Eivine.

- A mi també. – I prengué la mà d’ Eivine amb un somriure. – Què et ve de gust fer avui princesa?

- Oblidarnos dels meetings, aparcar el cotxe oficial i marcar com a llegits els 354 mails que ens separen de les vacances. I a tu?

- Gran idea, amor. Jo? Mmm….Oh! nena! escalà l’Everest i enterrar els peus sota la neu.

Eivine rigué.

- Fet.

Es feu un breu silenci.

A vegades quan es miraven als ulls sentien que l’una era dins l’altre. Aquells breus instants en els que la intensitat de la compenetració i la complicitat les feia desaparèixer per ser dos sentirs en un sol cor. Era llavors quan la por a sentir amb tanta energia i la certesa i el desig de tenir-se mútuament es barrejaven i els provocava aquella batzegada amorosa a les entranyes.

- No saps com em calma el teu somriure. Veure’t feliç. M’omple d’aire i em treu les pors. – Dhara li pentinà els cabells tot acaronant-li la galta.

- Tens por?- feu Eivine alarmada i li va prémer les mans.

- Tu no?- pausa breu- Després de tot el que hem passat.

Eivine assentí.

- Sí. Però tot anirà bé. Se que anirà bé, justament perquè tot el que ha passat ens enforteix. No ha de tornar a passar. I a més segur que recuperaràs la feina o en trobaràs un altra de millor. Jo estic amb tu i tu amb mi i juntes no em de témer res.

Silenci.

Dhara somrigué i li acaronà la galta. La seva mirada reflectia la tendresa, l’amor, el desig i l’admiració enamorada que sentia per ella. La mirava talment volgués abastar-la tota amb les ninetes dels seus ulls marrons, com si volgués sentir tota la seva essència dins seu sabent que era massa intens i massa incommensurable com per a que pogués ser així. Però ho desitjava tant, l’estimava tant que les seves mans parlaven soles a traves de les carícies, de la pell, amb el deliri de fer-li saber quan de sentit tenia per a ella els seus ulls, el seu somriure, la seva fragància, la seva ànima, el seu ser i tota ella. Allò era tant cert i tan possible que el món esdevenia difús i elles una contínua melodia vibrant.

- Necessito que m’abracis. Abraça’m per a poder relaxar-me d’aquest món que segueix sense ser benèvol, que no ens acull, que ens traeix amb el seu posat fingit de comprensió, tolerància i progrés. Necessito que m’abrasis per sentir-me acollida i recollida, per sentir-me segura una vegada més entre els teus braços. Abraça’m.

Eivine li agafa el rostre i la besà. Després la abraçà.

- Tot anirà bé vida….tot anirà bé. – li murmurava. Li dedicà un somriure reconfortant i s’ajagué al seu costat per tot passant-li el braç per l’espatlla abraçar-la amorosament.

Dhara recolzà el seu cap en el pit de Eivine amagant-se entre els seus braços perdent-se en la seva tendresa.

Eivine besà suament els cabells de la seva estimada, aclucà els ulls en un gest de dolor i l’abraçà contra el seu cos. Per uns instants tingué la certesa que així mai res no podria fer-li mal que tot el que havia passat s’esborrava en aquell instant per no tornar mai més.

I fou llavors, quan la abraçà més intensament, que s’adonà que davant de tot allò no podia fer res més que estimar-la perquè el món quedava fora de les seves mans. Se sentí impotent i una llàgrima lliscà galtes avall. La besà a la front i li digué.

- T’estimo. I contra això no pot res.

9- Com aigua de Desert.

Em sentia sola, des d’aquell cinc de juny semblava que tot havia desaparegut i s’havia desfet deixant-me un buit fosc i desèrtic i dessolat,mort, que a voltes semblava immens però és el moment de refer la meva vida, de encaminar-la per fi com desitjo. Sento que la il·lusió embolcalla tots els meus sentits i el meu esperit fent-me sentir en el centre de mi mateixa. No tornaré a cercar pregant amor…Ara tinc clar que qui em vulgui al costat m’hi tindrà i qui no….no cercaré mai més l’ anar pregant És moment de ser egoista, pensar en la pròpia vida i exigir els meus drets. Sembla que com més dones menys respecte obtens.

Seia a cobert de la quilla del vaixell barat a la sorra d’una platja eterna sense mar. No tenia prou esma per preguntar-se què collons feia un vaixell en mig del desert i li era ben igual si ara, si més no, li donava aixopluc. Estava assedegat, esquinçat per tot arreu i els peus mig cremats però aquella carta antiga, de no sap qui, algú que s’havia perdut en el mateix desert que ell, l’acostava a un altre esser humà encara que fos de forma virtual i la desesperació nimbava. “Quina excursió” pensava…quin parany li havia parat…les circumstancies.

Seguí llegint…

La vida et canvia les prioritats i els somnis i els desitjos….sovint quan ens esgota tant, quan ens crema fins a deixar-ne les cendres l’únic que podem fer és renéixer i només es pot renéixer en un altre cosa que deixa de ser la que era….i els somnis es transformen i deixen passar a altres necessitats i a altres prioritats. Deixen per això de ser somnis? No ho se, però es gratificant veure desaparèixer la urgència, d’ abans de la crema, de dur a terme els desitjos somiadors. L’únic i més gran problema és que és llavors quan la vida et presenta aquella meravellosa oportunitat que tan desitjares durant segles….ara que ja ni et mou ni et commou, ara que ja no passeges els teus peus ni les teves mans, ni els teus ulls ni tota tu, pel cotó del núvol d’aquell somni en qüestió. No n’hi cap de núvol ara oi?

El noi mirar cel amunt….”no…cap ni un.”

El millor de tot, és que la teva ànima resta serena i feliç., vaja…diríem…..passota i els teus passos són calmats, sense pressa, ni angoixa. Et fan mal els peus? Possa’ls a l’ombra….

Ell astorat obeí.

Ara m’ha tornat el somriure calmat i els meus ulls veuen la vida d’una altra manera. Potser no tan idealista, potser força més empírica i pragmàtica però sense perdre’n la seva serena espiritualitat. I penso lluitar per a que així segueixi….però no aferrissadament…la vida m’ha demostrat que la lluita aferrissada porta les ferides més profundes, i les ferides que més cremen el desig i l’anima. És millor encarar el riu a mida que et va guiant l’aigua i sempre que li demanis, l’aigua t’hi conduirà potser no al primer revolt però potser al setè ja ets a casa, allà on vulguis ser i allà on vulguis anar. Ara ho se del cert…. . Aigüa….ho se…ho se….però arribarà….Eps….no t’adormis…..ara vindrà l’helicòpter.

El noi no podia creure el que llegia. Feu un esforç per mantenir els ulls oberts i veure-hi. Sentí el brunzí d’una ales….d’una bèstia enorme i afamada. Crits. Va témer el pitjor però no l’importava…Obrí els ulls…davant seu un enorme helicòpter lluny i algú vestit de verd li enxufava un riu d’aigua fresca als llavis i la boca des d’una cantimplora. L’aigua el tornava a casa.

“La camella..a l’heli i cap a casa. Noi has tingut molta sort que ens em perdut”

No val la pena morir per un somni però si viure per a crear-ne mil de diferents.

ENRERE

10- Diari abans de la tornada solar

Seguim aïllats. No hi ha res al nostre voltant. Hem començat a avançar pel que sembla una substància aquosa, és com si fos aigua però molt més pesant. Es esgotador caminar-hi, sento que no avancem més que uns centímetres a cada passa. Es tan feixuc i tot tant silenciós. M’han deixat sorda. Estic sorda, aïllada de la resta però em fan saber que hi són i que hi sóc.

Ja han caigut uns quants que no sabem on són i m’adono que en realitat camino sola. Hi ha algú al meu costat però no aconsegueixo a definir qui és i estic tant furiosa, tant cansada i tant espantada que malgrat li tinc la mà molt a prop no goso agafar-la ni tan sols vull que me la ofereixi.Se que si ho fa li engegaré un estirabot i no vull, no s’ho mereix. Parla un idioma que conec però no hi vull aprofundir.  Aquest silenci, sento que m’acull i em bressola i és tot el que ara vull.

Noto moviments al meu voltant, encara quedem un quants, no se qui són però probablement el sol sortirà tard o d’hora i ens podrem veure les cares i el punt on hem anat a parar. Sincerament em falten les esperances i la confiança però alguna cosa dins meu s’entesta a dir-me que és això o res o camino o camino. M’empeny i m’obliga. Estava coberta de cendra, ho se per la seva textura. He de provar d’expulsar-me-la del tot, si més no ja en queda poca i tinc els ulls, la cara les mans i part del cos net…potser a les cames l’aigua aquesta estranya se les haurà endut també. No ho se…no hi veig del tot clar encara.

Crec que el sentit de l’oïda em torna poc a poc….m’ha semblat sentir un ocell…. .