[...] Pàg 87
Vaig rebre la trucada situant els meus dits sobre el xip
- “Hola, Adzur”
- “Hola, bufona. Que estàs en el TIDP?”
- “Sí.”
- “Perfecte. Era per saber si ja l´ havies agafat i si venies cap a aquí.”
- “Sí, hi arribaré d´ aquí a uns deu minutets. Segur que no passa res per que em vinguis a rebre?”
- “No, es clar que no, tranquil·la que ho tinc tot controlat”
Vaig riure suaument.
- “Com estàs Jôri?”
- “Estic bé. En bona companyia…un bebè més simpàtic!”
- “ Un Baby? I va tot solet?! Això sí que és ser espavilat!”
- “Au va!” – i vaig tornar a riure.- “Ens veiem aviadet, d´ acord?”
- “Vinga, cuida´t i fins ara mateix. Petons al Baby!…i a tu.”
- “De part teva.” – vaig riure altre cop pensant que estava com un llum. Però al cap i a la fi, un llum que era la millor amiga que podia tenir.
El viatge és tranquil i el nen és una delícia però alguna cosa no va bé i no sé què és. El tren llisca suaument en l´ espai amb normalitat i a l´ interior tot està tranquil. El nadó s´ ha adormit mentre la seva mare i jo parlem com si fóssim velles amigues. “Alguna cosa no va bé.” El vehicle comença a trontollar encara que gairebé inapreciablement i sembla que ningú se n´ ha adonat. Estic una mica preocupada i intento mirar per la finestra tot i sabent que és impossible que hi pugui veure res en la dimensió de transport…..res excepte un petit flash de llum que acaba de passar fugaçment davant dels meus ulls. No és possible.. serà un efecte òptic. Em giro envers la Daina amb el rostre intranquil per comprovar si ella també ho ha vist però ella em mira somrient amb el petit adormit entre els seus braços. Li torno el somriure. “Estàs bé?” “Sí, sí. És que… és impossible, però m´ ha semblat veure una llum aquí a fora.” La noia ha deixat de somriure. No se com, però el tren ha pres una inclinació descendent, lleu però desacostumada, en el seu eix de desplaçament.
La Daina també s´ ha adonat d´ això i ens mirem desconcertades i tement-nos el pitjor. “Això no és normal Jôrian…” em diu estrenyent suaument el seu fill cap a ella. Amb un gest, confirmo les seves sospites. Pocs segons després notem com el tren s´ inclina encara una mica més. Els viatgers del nostre vagó es miren espantats mentre asseguts, s´ aferren als seus seients i instants després sentim una explosió llunyana acompanyada d´ una sacsejada i un fort cop en els vagons molt anteriors al nostre. La por ens fa cridar. No passa res, tot sembla haver-se aturat per uns moments, moments molt breus, però que ens semblen una eternitat. És en aquesta breu pausa quan veiem com el vagó anterior és engolit lentament però amb virulència per una gran quantitat d´ aigua. Aquella imatge ens paralitza i ens deixa desolats sense poder acabar de creuren´s el que està succeint davant de la nostra estupefacta mirada. Altre cop la sacsejada i el nostre vagó s´ inclina, ara sí, vertiginosament. El pànic ens domina i tothom crida i lluita per a no caure. Molts passatgers però, rellisquen, d´ altres no poden mantenir-se aferrats als seus seients i desapareixen vagó avall. Els crits són una constant. L´ escena és horrible. La majoria de cinturons de seguretat s´ han activat en molts seients ocupats per a passatgers que romanen de moment segurs. Els nostres ens subjecten a mi i a la Daina que manté ben abraçat el seu nadó. Estem en silenci per què la por ens ofega les paraules. Tot i està agafades pel cinturó de seguretat depenem de la nostra força per a mantenir-nos en els seients i no caure a l´ enorme onada, que poc a poc va acostant-se.
- Estàs bé Daina?
- Sí…crec que sí….però ja no puc aguantar més…
- Ho has de fer…..ho has de fer….aviat acabarà això….
- Vols dir que hi ha sortida? – ens mirem amb un somriure trist, de comiat.De cop una altre sacsejada, més forta que l´ anterior, ens fa relliscar dels seients uns centímetres. Amb les poques forces que em queden torno a seure agafant-me als ferros i al capçal i per fi torno a estar segura.
- Daina!!
Daina no ha tingut tanta sort i queda penjada, gràcies al cinturó que la ha subjectat per la cintura amb el petit Jeremy entre els seus braços. L´ he d´ ajudar a pujar altre cop abans no es trenqui l´ única cosa que la manté segura.
- Daina! Daina! Dona ´m la mà…!!
- No puc Jôrian…!
- Sí pots! Vinga, vinga, dona ´m la mà!La prenc de la mà tibant amb tanta força com m´ és possible fins que gairebé el seient li vorejava la cintura “ja hi som…. ja hi som…vinga noia”. L´ aigua ha pujat de nivell molt aviat i puc sentir la tènue olor del mar, de la sal. Ho observo espantada mentre provo de salvar més ràpidament la vida de
la Daina i el petit. “Jôrian…no puc més..”
- Sigues valenta, sigues valenta….una mica més….
- “ Jôrian prou…salva la teva vida i la del meu petit i manteniu-la el màxim de temps possible.”
- No, no, no…. – La noia em mira suplicant i les llàgrimes corren galtes avall en el seu jove i dolç rostre. Jo tampoc no puc evitar-les. Però no ho puc fer. No puc deixar-la anar i li demano amb la mirada que no m´ obligui a fer-ho.
- Si us plau… – vaig agafar el nadó entre els meus braços mentre m´ acomiadava de
la Daina amb un somriure i els ulls amarats de llàgrimes. Ella feu el mateix agafada amb les mans del cinturó que encara la subjectava.
- “Gràcies. Digues als seu pare en Xavier Companys que l´ estimo com mai no he estimat ningú, que cuidi bé del seu fill i que trobi la força i el valor en les nostres creences budistes, que hi continuï confiant.”Un altra sacsejada encara més forta que l´ anterior fa tombà el tren de manera brusca llençant-nos amb força cap a la dreta i contra les finestres. Tot i que encara porto posat el cinturó de seguretat, aquests no ha pogut evitar que l´ embranzida del moviment em colpegés contra la finestra. En tot moment provo de protegir amb el meu cos el bebè de la Daina, però es gairebé impossible saber què està passant, en quin punt del vagó em trobo i on són la resta de passatgers. Fins a aquell moment la llum no ens havia faltat en el vehicle però de cop s´ ha fet fosc, tot és confusió i només puc saber que jo i el bebè som en algun lloc de l´ espai…… . El nen no deixa de plorar però, si més no, sé que està bé. Ara sento com si el vagó hagués topat amb alguna cosa d´ enormes dimensions, un cop sec. On és l´ aigua? On és el mar que ens engolia en caure a la dimensió real? Sé que encara duc el cinturó al voltant del meu cos i que em subjecta però no se en quin punt de l´ espai. He sentit una enorme punxada i una intensa cremor a l´ esquena però res no sagna i ara ja no em fa mal. No sé què deu haver estat. Ara hi torna ha haver calma, es fosc i el nen amb el bressol dels batecs del meu cor sembla que s´ ha adormit.
[...] Pàg 95-96
20:00h PMPlatja dels DofinsZona Nord
La platja estava tranquil·la, trencat el silenci únicament per la remor de l´ aigua que acaronava intermitentment la terra. El mar era d´ un blau grisós i el cel s´ havia vestit amb els colors vermell i taronja de la posta de sol. Els núvols s´ allunyaven cap a l´ horitzó mandrosos i encesos per la llum incandescent de l´ astre. Damunt la fina sorra de la platja, hi semblava haver encallat un cetaci de considerables dimensions, d´ uns vint metres de llargada, amb una pell tornassolada que espurnejava amb els últims raigs de llum solar en el capvespre. En realitat es tractava dels cinc vagons del TIDP accidentat i la lluminària que desprenia no era sinó el producte de l´ energia que encara acumulava. No es veia res més, cap senyal de vida, ni cap obertura per on mirar l´ interior, les plaques protectores de les vidrieres havien funcionat perfectament.
Nou figures s´ acostaven ràpidament cap al lloc dels fets. El primer en arribar fou en Xavier. Després arribaren el Kram i el Salloni que es quedà palplantat sense esma. En Kram s´ acostà a en Xavier i poc després arribaren els altres.
- Com obrim això? – preguntà en Kram.
- Deu meu – feu l´ Adzur i es mirà el seu germà.
- Salloni, tu saps de què va tot això…que et sembla? – preguntà nerviós en Xavier
El noi sospirà sense treure la mirada del vehicle.
- No ho sé. Això mai no havia estat previst per ningú. Encara no entenc com ha passat. – aixecà la mirada cap al seu company – No ho sé. Freddy quants vagons com aquests hi ha en un TIDP?
- Generalment hi van quinze. N´ hem perdut deu com aquests. Això vol dir que hi ha dos combois més, perduts…
- ..els quals no sabem on han anat a parar.- acabà la frase l´ Aroon- i… probablement siguin al fons del mar.
En Xavier feia esforços per a mantenir-se serè i l´ Aixa es mossegava el llavi inferior amb els ulls amarats de llàgrimes.
A dins hi pot quedar algú viu – comentà l´ Oceania.
- Salloni? – preguntà en Kram. El noi aixecà la mirada cap a ell.
- No hi ha temps de càlculs sogètics i punyetes d´ aquestes – exclamà la Xènia – obrim ´ho i prou!.
- Té raó. Si no fos per què el TIDP té un sistema de protecció que s´ activa sempre que alguna cosa col·lisionà amb l´ aparell tancant hermèticament el vehicle. D´ aquesta manera res no pot entrar ni res no pot sortir amb la conseqüent avantatge i desavantatge, és clar.
Se sentí el crit esfereïdor de l´ Oceania que es sostenia les mans contra el pit plenes de sang. Caigué de genolls a terra. L´ Adzur s´ aixecà d´ una revolada i la prengué per les espatlles i tot seguit les envoltaren els seus companys. En Xavier s´ havia agenollat davant la noia i li sostenia les mans per tallar-li l´ hemorràgia amb les seves, ara també plenes de la seva sang.
- I això què significa? – preguntà astorat en Xavier
- Que allà dintre encara hi ha gent amb vida. – sentencià l´ Aixa.
[...] Pàg 98- 103
L´ Aixa ajudava els metges a preparar l´ irradiador portàtil per a proporcionar a en Salloni un tractament immediat i eficaç. Els irradiadors anaven protegits en caixes resistents folrades de setí fosc. Mentre en treia un de la capsa i li col·locava els cristalls de colors, s´ adonà de la inquietud del seu company i tornà a deixar l´ irradiador dins la capsa.S´ hi acostà.- Estàs bé Salloni? – li preguntà esverada l´ Aixa
– Que et passa?
- Desconnecta els braçalets! He de parlar amb la Jôrian!– li demanà apressat.
Aquella veu tornava a insistí en la llunyania. Aixa no entenia el que li deia el noi i donà un cop d´ ull a la pantalla per a comprovar si les constants vitals havien patit algun canvi brusc que li provoqués aquell estat d´ angoixa al seu company
- “Sani?, Sani , em sents?” – altre cop la Jôrian insistia en posar-se en contacte amb ell.
-Desconnecta -l ´s!! – cridà el noi.
L´ Aixa es disposà a fer-ho.
- “Salloni si us plau…con…tes…”
Massa tard. Havia perdut la comunicació amb la noia.
- Jôrian!! – en Salloni se sentí vençut.
—————————————————————————————
En Kram i en Freddy estudiaven la forma d´ entrar dins els vagons. Un nois´ havia acostat a en Freddy i li havia fet entrega d´ un arxiu electrònic que ells´ estudià atentament. En Kram es posà al seu costat per observar de més lluny la gran massa. Alguna cosa li va cridà l´ atenció en les parets del vehicle. Li comentà quelcom a en Freddy mentre s´ hi acostava i suaument hi posà la mà plana com si hi detectes alguna esquerda.
Dins el vehicle tot era fosc i silenciós. Jo havia deixat de sentir plorar al nen que duia entre els meus braços. Em sentia adolorida, exhausta i amb el desig fervent de tancar els ulls i dormir…dormir.. però hi havia alguna cosa que no m’ho permetia, una sensació rebel que m´ obligava a continuar desperta i a voler sortir d´ allà fos com fos.Per fi em vaig atrevir a mourem, fos on fos que havíem caigut estava segura que era un espai sòlid i estàtic.Vaig allargà la mà esquerra cap a la paret que tenia a la meva dreta sentint la fredor del metall en el palmell de la mà, però de cop aquella gèlida fredor es tornà càlida. Entre sorpresa i espantada vaig treure la mà palpant un altre tros de la seva superfície però es mantenia freda impertèrritament. Per comprovar la meva teoria, a les palpentes vaig tornar a localitzar l´ escalfor… Com podia ser? I llavors va ocórrer quelcom de sorprenent! No ho podia creure però sentia nítidament la veu d´ en Kram…no …no s´ havia què deia ben bé, però era la seva veu. Sorpresa vaig recuperar la meva mà i esperançada vaig tornar a acaronà aquell punt determinat de la superfície d´ aquella paret massissa.Altre cop el vaig sentir…no podia ser possible! Aquelles parets mantenien aïllat totalment l´ interior dels vagons amb un aliatge impenetrable. Desbordada per les llàgrimes el vaig cridà dues o tres vegades.
- Kram! Kram! – però no obtenia resposta i el silenci tornava per colpejar-me l´ oïda.
Exterior, vagons:
- Kram……
- Digues Freddy….
- No hi veig res….
Els dos nois continuaven observant el vehicle i en Kram s´hi recolzà amb la mà dreta. De cop feu un bot i es mirà la mà desconcertat.
- Què passa?
En Kram tornà a situar-hi la mà.
- No t’ho creuràs però això és calent… .
- Impossible el material del TIDP no permet la transmissió de calor en cap cas…
- Serà així Freddy, però et dic que acabo de sentir una corrent tèbia sota la meva mà.
Treié la mà per tal que en Freddy ho comprovés. En posar- hi ell la mà, una petita descàrrega li feu treure instantàniament.
- Déu! Ostres.Com…? – en Kram no ho podia creure i rigué atònit mentre ho tornà a provar ell. Res no passà.
- Crec que no li caus gaire bé….. – somrigué però breument, per que de cop començà a sentir un plor llunyà i fent un esforç per escoltar s´ adonà que era la veu d´ una dona. Mogué lleument la mà i el plor li esclatà al cap. Amb un gest de dolor el noi es dugué, instintivament, les mans al cap. Es mirà aterrit el vehicle sense entendre com havia pogut passar. El plor havia desaparegut.
- Que passa Kram?
- Aquí dins hi ha algú…- feia mentre hi tornava a col·locar la mà dreta.
- “Kram?…Kram? Ets tu?”
Interior vagons:
- Per favor, per favor que em senti…- vaig fer en veu alta i desesperada. Vaig tornar a insistí en el missatge telepàtic que li enviava amb totes les meves forces.
Exterior vagons:
- Jôrian? Jôrian!
- Kram… – li demanà encuriosit en Freddy
- Tsssssss…..- el manà fer silenci- és ella. – “Jòrian, tresor, em sents?”
Interior vagons:
No m’ho podia creure! Les llàgrimes es desbordaren en els meus ulls mentresanglotava i m´ aferrava a aquella paret que semblava ser la meva única esperança.
- SSSí. “ Treu-me d´ aquí…Kram..”
- “Ho faré, nineta…Ara escolta ´m bé D´ acord? – vaig fer que sí amb el cap en un gest espontani. – Necessito que contestis a un seguit de preguntes que et faré…en Freddy és aquí i ens ajudarà. Però has d´ estar tranquil·la Jôrian.”
Jo premia els llavis intentant asserenar-me.
A l´ exterior en Kram intentava refer-se de les llàgrimes que li brillaven en els ulls i després d´ uns segons aixecà la mirada envers en Freddy que el mirava atònit.
- És la Jôrian. Està bé.- digué en Kram com resposta al gest de sorpresa d´ en Freddy.
- Oh gràcies! – exclamà en Freddy radiant.- D´acord, d´acord. D´acord… A veure….. Necessito què li preguntis on es troba, si recorda en quin vagó és ara per tal de poder determinar on són les entrades d´ oxigen. I necessito sobretot, que no deixis de parlar amb ella per què l´ oxigen pur et fa caure en un progressiu sopor i en aquests moments això seria fatal.
De seguida arribaren la resta dels companys nerviosos i disposats a ajudar.L´ Aixa i en Salloni romanien a una distància prudencial del vehicle donat que el noi era atès pels metges.
- “Jôrian, em sents?”
Interior vagons:
- “Sí. Kram.” – vaig contestar més tranquil·la.
Exterior // Interior vagons:
- “Necessito que em diguis on ets. En qui vagó estàs.”
- “No ho sé Kram……no sé en quina posició ha quedat el tren…no sé si estic davant o darrera…..tot és fosc aquí dins….i silenciós…”
- “Està bé , no passa res. Mira, pel que podem deduir des d´ aquí a fora, ara ets més aviat davant però necessitem saber davant d´ on estàs, per poder proporcionar-te oxigen respirable. Necessitem localitzar els respiradors, m´ entens?.”
- “Vaig pujar al vagó numero 5.”
- “Quin comboi?”
- “Kram…” – vaig fer llastimosament.
- Kram porta massa temps exposada a l´ oxigen…necessito una resposta, ja.
En Kram es recolzà amb les dues mans sobre el vehicle fent un esforç persemblar tranquil.
- “Jòrian. Fes un esforç. Quina lletra hi anava al costat del cinc?”
El meu cervell treballava a marxes forçades.
- “Comboi B, 5B”
- Comboi B, Freddy – va dir-li alleujat.
- Perfecte. Aroon, Xavier us necessito caminant per sobre del TIDP. Adzur m´ has d´ ajudar a trobar les finestres. Oceania és l´ única que pot ajudar-me a trencar el camp de protecció, com es troba ara? – li preguntà a Adzur.La noia feu que no amb el cap.
- L´ Aixa és l´ única alternativa Freddy. Pot controlar i percebre gairebé com l´Oceania.
- D´ acord, doncs.
– L´ Adzur marxà a buscar-la
– Kram…
- Jo no em moc, no et preocupis – va fer somrient.
D´ una correguda l´ Adzur arribar fins on eren l´ Aixa i en Salloni que encara romania estirat sobre la camella. Els nois en veure-la córrer cap a ells se sobresaltaren.
- Aixa et necessitem allà a baix. – va fer mig esbufegant.
- Ha passat res? – feu la noia espantada.
- Què a passat, Adzur? – feu amb un fil de veu però nerviós en Salloni.
- Em trobat la Jôrian – el rostre del noi va rebre l´ impacte de la noticia – Ei, ei, però està bé. És ben viva. – va fer acaronant-li el braç tot somrient.
- Som´hi Aixa.- desprès es dirigí al noi- Queda ´t aquí i tranquil val?
En dècimes de segon tothom era fent la seva tasca.
——————————————————————————————Interior:
- “Com va això Jôrian?” – em preguntà optimista en Kram
- “Estic bé. Però no sento el nen. Tinc por que li hagi passat res, Kram” – vaig fer plorant.
—————————————————————————————— Exterior:
- “Ei, no vull ni una sola llàgrima, d´ acord” – en Kram recolzava el cap sobre el vehicle sense separar la mà de la paret.- “Saps què?”
- “Què?”
Interior:
- “ Se m´ està dormint la mà”
Vaig riure agraint els ànims amb els que en Kram volia reconfortar-me.
-“Kram, no sé s´ hi ha ningú més, viu aquí dins. No sé a on ha anant a parar tothom….no sé on és la Daina. I tinc por. Silenci. Altre cop aquell desesperant silenci –…. Kram?
Exterior:
A en Kram les llàgrimes li havien ofegat les paraules incapaç de retenir-les per a més temps.
-”Estic aquí.”La paret sota la mà d´ en Kram es començà a refredà.
-No , no. Ara no., ara no!
En Freddy el veié inquiet i s´ hi acostà esverat.
- Què passa?
- Es refreda, es refreda! – va cridà el noi espantat.
De cop sota la mà d´ en Kram la paret semblà perdre progressivament el seu pigment negre que s´ anà estenent poc a poc per tot el vehicle. El negre es va anar fonent deixant veure un fons transparent. En Kram i en Freddy restaren absolutament sorpresos.
- Primer pas aconseguit! – va exclamar alegrement en Freddy. Se sentiren un crits de joia de la resta de l´ equip de salvament i donant uns copets a l´ espatlla del seu amic el felicità.
- Tenim una altre joia en el grup Kram, l´ Aixa.
En Kram somrigué satisfet.Però l´ interior que deixaren veure les parets no era gens alleujador.La gran majoria dels seient eren buits, esquinçats i tacats de sang, només quatre persones romanien assegudes inconscients o…. i tres més es trobaven estesos a terra, dues d´ elles, una parella, romanien abraçades, el tercer, un noi jove, s´ aferrava a un cinturó de seguretat. L´ alegria de l´ equip es va esvair. No podien creure el que veien i restaren en un silenci mancat d´ esperança.
Jo estava recolzada contra la paret, de fet, era un gran tros de ferralla el quem´ obligava a romandre- hi de costat, amb la mà dreta sobre el tros que m´ havia permès estar unida amb l´ exterior i a en Kram, fins aquell moment. Protegit sota el meu cos i aferrat pel meu braç esquerra, romania immòbil un nadó.Tenia els ulls tancats quan vaig sentí la dolça i tèbia sensació de la llum acaronant el meu rostre, creia que començava a desvariejar per culpa de l´ oxigen. Però vaig entre obrir els ulls i un enorme feix de llum em cremà les pupil·les i m´ escalfà la pell. No hi veia.Tot era borrós i ple de color groc i taronja foc! Com podia fer-me tan de mal la suau llum del capvespre? Allà estava en Kram. Poc a poc el vaig anar veient amb més claredat…i en Fredy..i l´ Adzur l´ Aixa i….
- “Jôrian.Jôrian” – vaig mirar aquells ulls marrons i ja no vaig tenir por.
- “Hola Kram” – vaig fer amb un somriure cansat.
- “Hola, maca.” – va fer ell amb un somriure. I Per primera vegada el vaig veure plorar.
- “Saps què?” – vaig fer-li feliç mirant-me el nadó que tenia entre els meus braços.
- “Què”?
- “El nen té gana…. .” – i ens vam dedicà un somriure de complicitat.- digues-li a en Xavier.
Edifici: ECG1 22h
Els serveis d´ emergència de l´ edifici central amb l´ equip de rescat alcapdavant, arribava amb tot els supervivents de l´ accident. Les preses i els nervis per a traslladar als diferents nivells als ferits, trencaven el silenci del carrer i de l´ enorme rebedor. Camelles vitals flotaven en l´ aire circulant amb celeritat d´ aquí i d´ allà escortades per una persona especialista en medicina sogètica. Els carrers resplendien de llum, llum que brollava suau de les plaques de cristall incrustades en les façanes dels edificis i del terra.Eren les deu del vespre i la nit havia enfosquit el cel, tacat ara, d´ estels lluminoses que tentinejaven davant dels meus ulls. M´ estava ajaguda sobre la meva camella vital, subjectada per les mans i els turmells amb el braçalet blavós de control. Per sota del meu estómac un cinturó energètic tornassolat em rodejava i em mantenia quieta sobre la placa alhora que controlava el meu flux energètic en el punt vital, més important. Dins l´ ambulància havia provat de tancar els ulls i dormir. M´ hi acompanyava l´ Adzur i en Kram.A poc a poc em baixaren del vehicle i feren dirigir la camella vital, que em transportava, cap al rebedor de l´ edifici. L´ Adzur caminava a un costat i en Kram a l´ altre. Semblaven tranquils i em dedicaven somriures de suport, però jo em sentia feble i estava espantada, realment espantada.El moviment no cessava dins l´ edifici. [...].
